100 metros
5.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Com a qualsevol història de superació, benvolguts els cursis. Benvinguts també. 100 metros és la anècdota feta èpica d’un heroi de casa – més heroi que el de barri -. També és l’aposta valenta d’un director convençut i convincent de visibilitzar el canvi que suposa patir esclerosi múltiple. Marcel Barrena (Món Petit) és el comandant d’un vaixell que fa girar les carreres de Dani Rovira i Alexandra Jiménez, de la comèdia al drama, i que arriba a la terra on volia: el lloc on els que no poden caminar acaben completant triatlons, sense més.

Amb la quotidianitat de Ramon Arroyo (Rovira) truncada, i amb la malaltia degenerativa com antagonista, la pel·lícula es converteix en un cant a la vida activa. Del cas real d’un home negat a la resignació, neix un relat que aglutina família, suor i llàgrimes (els que vau comprar mocadors per a Un monstruo viene a verme, no els guardeu). És la transició d’un home en plenes facultats a un que no pot sostenir el menjar japonès amb els palets. Un paper que Dani Rovira, per a decepció del fenomen hater, no destrossa, però que tampoc eleva al mite, ni molt menys.

Amb una dosi de dolçor pròpia d’un diabètic decidit a morir, el film es fa més èpic i grandiloqüent a cada minut. Tot i així, la història destil·la sinceritat i puresa a traços iguals i ens recorda simpàticament un impossible is nothing versió espanyola.

I per què es tan important la família? Perquè es teixeix una xarxa de micro-suport que distribueix la càrrega de l’heroïcitat. I l’embelleix. Com? Sobretot, sobretot, amb l’Inma (Jiménez). La que es queda en la consulta quan el malalt marxa amb un cop de porta. La que aguanta fins les 4 de la matinada a que ell arribi borratxo. La de les hores extra. La del somriure i la dels jocs de convenciments. Sereníssima Alexandra Jiménez, obligada presència a la nominació del Goya.

100 metros

A l’altra banda d’ella, dos homes necessitats d’ajuda, el sogre entrenador (llicència ficcionada del film) i el propi Arroyo. La relació entre el pare de l’Inma (Karra Elejalde) i el diagnosticat d’esclerosi representa el tret de sortida dels tòpics del film. El sogre dient “no ens agrada aquest noi”. L’enfrontament ja ranci, el gendre contra el sogre, tan suat com el professor contra el deixeble o el Puigdemont contra l’Anna Gabriel. I els acudits previsibles i amables. I el dramatisme induït de converses gens crucials. I l’aparició d’una història romàntica sense-sentit. I, en fi.

Amb la direcció fotogràfica d’Alex Giménez (premi Goya per Ágora el 2010), el producte visual es tanca en quelcom proper al relat ideal. Ara un compendi de plans detalls de la fresca natura muntanyosa, ara un joc d’ombres a una discussió de casa. Alternant entre la Barcelona més cèntrica i l’escenari rural aïllat – totalment aïllat, llunyà a tota civilització o vila -, s’equilibra un viatge d’amistat que pretén i aconsegueix a mitges supurar germanor i camaraderia.

Massa espot de La Caixa a estones. Massa abocat al llançament de frases memorables a d’altres. Però vertadera, humil i -per què no dir-ho?- bella. Es guarda tota la pompositat per a uns recordables minuts finals que remouran l’espectador. És, en essència, un lloable exercici de risc i conscienciació fet pel·lícula: gens subtil, gens inventiu.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies