Pocs països o potser cap té una història tant apta per convertir-se en pel.lícules i sèries com Anglaterra. Molt abans que George R. Martin escribís les trifulgues del seu joc de trons, a la illa britànica ja les havien viscudes totes en la seva historia real: lluites de poder, amors, traïcions, cruentes batalles i també períodes de glòria imperial. I tot i que els seus personatges més magnes ja han estat revisats un munt de vegades, no ens importa tornar-hi un cop més. Demà s’estrenarà per fi “The Crown“, la producció de Netflix sobre la reina Isabel II, però abans la ITV ha dedicat 6 capítols a repassar la vida d’una altra reina que va donar nom a tota una època: Victoria.
¿De qué va?
Quan al 1837 el rei William IV mor sense descendència directa, un missatger amb una banda negra al braç es dirigeix cap a la casa on viu la seva jove neboda, la Victoria (Jenna Coleman), de només 18 anys. Després de donar-li la notícia de la mort del seu tiet, també se li fa saber que ella és l’hereva al tron d’Anglaterra i com a tal ha de deixar enrera l’infantesa i fer-se càrrec de les obligacions que comporta el govern del regne. El fet de ser dona, baixeta, tant jove i inexperta, farà que molts posin en dubte la seva capacitat de regnar, vulguin imposar alternatives o pressionar-la perquè es casi i es deixi portar per un marit de sang reial.
Però la jove Victòria està determinada a fer-se valer i aprendre ràpid. Al seu costat té el seu conseller de confiança i Primer Ministre, Lord Melbourne (Rufus Sewell), amb qui manté una estreta relació que serà mal vista per molts. També ben aviat al seu cosí Alfred (Tom Hughes) que es convertirà en l’amor de la seva vida i pare dels seus nou fills.
Durant aquests primers anys del pas d’adolescent despreocupada a reina, la sèrie repassa la complicada relació de la Victoria amb la seva mare i com a base d’errors i encerts va anar forjant el caràcter que la van convertir en una gran soberana. I de pas, també recrea alguns moments convulsos de la història d’Anglaterra, com els debats sobre l’abolició de l’esclavitud, revoltes socials i conspiracions de diverses families per fer-se amb el poder de palau i del parlament.
Un remenat light
“Victoria” és d’aquelles sèries de factura impecable, on la recreació històrica llueix amb pulcritud. Vestits, pentinats, palaus, usos i costums de l’era victoriana són representats amb un esforç de producció notable.
Ara bé, pel què s’explica en aquesta posada en escena, la sèrie no pren excessius riscos. A la seva trama barreja una mica d’intrigues polítiques que van perdent força pasada la primera meitat, per deixar pas a una història d’amor que assoleix quotes exageradament ensucrades quan la relació entre Victoria i Albert es menja la resta de punts d’interès. El debat polític es mostra de pasada, els conflictes es resolen ràpidament i superats els errors de l’inici, la jove reina és mostrada amb gran benevolència com una noia llesta i determinada capaç de resoldre els obstacles amb perspicacia.
Algunes subtrames centrades en els criats de palau afegeixen el toc “Downton Abbey” o “A dalt i a baix“, completant la visió de l’època amb les vides i preocupacions dels que amb una existencia menys noble feien rutllar la vida a palau. També s’apunten altres elements com els avenços tecnològics que suposaren la introducció del gas o del ferrocarril, pero queden com a simples crosses per donar peu a altres situacions.
En conjunt doncs, no espereu de “Victòria” un to de thriller històric farcit de cruentes traicions, acarnissats enfrontaments de classes o retorçats drames d’estil shakespearià. Aquí tot s’explica de forma més light, més dolça i amable.
¿Qui hi ha darrera?
“Victoria” suposa l’estrena com a guionista de televisió de la productora Daisy Goodwin, responsable de diverses tvmovies i documentals els darrers anys. Però sobretot, amb molta més experiència en això de les ficcions històriques, la sèrie compta amb Damien Timmer i Rebecca Eaton, responsables de la sèrie “Poldark” i productora també de “Downton Abbey“, “Sherlock“, “Mrs. Brown“, “Wolf Hall” i un llarg etcètera.
Martin Phipps, compositor de les bandes sonores de sèries com “Wallander“, “Guerra y Paz” o “Norte y Sur“, és l’encarregat de posar música a les vivències de la jove reina.
¿Us la recomanem?
Si sou fans de la història en general i l’anglesa en particular, de l’estil més reposat i romàntic de les adaptacions de Jane Austen, la sèrie es veu fàcilment (8 capítols per ara, que tindran continuitat en una segona tanda al 2017) i resulta un repàs agradable a un moment rellevant de la història britànica, que ni que sigui per l’element didàctic té el seu interès. La seva cuidada producció és un altre punt a favor de “Victòria“.
Però pels que quan veieu una sèrie sobre reis i reines espereu veure traicions, caps rodant i cruentes batalles, la recreació de la vida de Victòria se us farà avorrida i edulcorada en excés. Des del plantejament de les trames a les interpretacions quasi tot es queda en un correcte però sense sorpreses ni excessiva permanència al record.
Així doncs, només pels incondicionals de les sèries històriques més afables i encuriosits per apropar-se a un personatge que va protagonitzar una de les èpoques més brillants d’Anglaterra.
Envía una resposta