La treva
8Valoració

La Treva (Time Stand Stills, de Donald Margulies) ens situa a la guerra d’Irak, l’any 2009. Un reportera gràfica greument ferida en el conflicte, torna a casa. Una producció de La Brutal, amb notable direcció de Julio Manrique.

La Sarah Goodwin (Clara Segura)és reportera gràfica i ha patit l’esclat d’una bomba mentre cobria la guerra d’Irak. Malferida, torna a casa acompanyada de la seva parella, el periodista i cronista de guerra James Dodd (David Selvas), que havia abandonat amb antelació la zona del conflicte a causa d’una crisi nerviosa, i que ara ha tornat per recollir i acompanyar la Sarah a casa.

En tornar a casa, la Sarah i el James han de cicatritzar les ferides, i donar-se un temps, una treva dins la seva guerra particular, per decidir que és el què volen fer de la seva vida.

Durant la convalescència, rebran la visita d’en Richard Ehrlich (Ramon Madaula), editor fotogràfic de la revista on col•laboren la Sarah i el James i íntim amic dels dos, que aprofitarà per presentar-los la seva nova parella, la Mandy Bloom (Mima Riera), mentre intenta, de pas, esbrinar quines són les intencions de la Sarah i en James amb respecte a la feina, després d’haver viscut la mort de tan a prop en el cas de la Sarah.

La Treva és una reflexió sobre la guerra i la frivolitat/insensibilitat amb la qual moltes vegades és viscuda a Occident, i és també una reflexió sobre la feina dels reporters/fotògrafs i quina és la tasca que fan, o que haurien de fer a l’hora de cobrir un conflicte. Tanmateix també és una reflexió sobre les relacions de parella i i sobre la maduresa, així com sobre les diferents maneres d’abordar aquesta última.

Per a mi, La Treva ha estat, principalment, una història de dones. Primer, perquè tant Mima Riera com Clara Segura estan esplèndides i es mengen als seus companys masculins amb patates a sobre l’escenari, però també perquè escenifiquen dones ben diferents, i ben interessants alhora.

La Sarah és una dona de 40 anys dura, cínica i de caràcter fort, que ha viscut i voltat molt pel món, i que les ha vist de tots els colors. Té una relació amb en James des de fa uns 9 anys on les regles estan clares i delimitades, i és una apassionada de la seva feina, per cruenta que aquesta li resulti a vegades. Acostumada amb conviure amb la mort i el dolor, li costa desconnectar i només “estar-se” al seu apartament de la zona noble de Brooklyn.

La Mandy té 25 anys, es dedica a l’organització d’events, especialment per a les classes acomodades de Nova York, i fa 4 mesos que té una relació amb en Richard, que li dobla l’edat i que exerceix de figura paternalista. És una noia dolça, vital, positiva i força naïf, que ha vist molt poca cosa del que l’envolta i menys encara de la resta del món, i que xoca frontalment amb tot el que la Sarah representa. Però al mateix temps, la Mandy li ofereix una visió encara pura del món que la Sarah potser havia perdut de vista. La Sarah passa de l’evident sarcasme que li provoca conèixer la “nena” del Richard, a mirar la Mandy amb uns altres ulls, a respectar una posició que no comparteix però que, potser, acaba sinó entenent, com a mínim escoltant.

Durant el desenvolupament de l’obra, a més de la relació entre les dues parelles, vivim sobretot la d’en Jamie i la Sarah, veurem els seus altibaixos com a parella, i també els seus dubtes i recances sobre la professió que, una a través dels ulls d’una càmera i l’altre a través de la paraula escrita, comparteixen. El fet que la Sarah hagi vist la mort tant de prop, i que per tant en Jamie hagi estat tant a prop de perdre-la, fa que es replantegin que és el que estan fent i si realment seguir exercint aquesta feina, sempre a l’ull de l’huracà, és el que volen seguir fent.

La reflexió sobre la seva feina es transforma en una reflexió sobre el paper, a vegades qüestionat, dels reporters en zones de conflicte, i també sobre el consum de periodisme de guerra que es fa a Occident. La banalització de la guerra, la desídia del reporter davant la mort i el patiment, la no-intervenció, la doble moral… Tots aquests conceptes sortiran a la palestra i seran analitzats i contraposats pels personatges, mentre s’enfronten també a ells mateixos, a la seva maduresa i a la definició del què volen que la seva vida sigui, trobant aquí més conflictes de nou.

Una obra actual, viva i visceral en clau de tragicomèdia, que ens fa reflexionar i empatitzar amb els personatges, amb les seves passions, les seves pors i els seus dubtes, i sobretot ens permet gaudir de les grans actuacions de les actrius protagonistes.



Teatre: La Villarroel
Web teatre
Autor del text: Donald Margulies
Direcció: Julio Manrique
Intèrprets: Clara Segura, Ramon Madaula, David Selvas i Mima Riera


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies