Ça va
8Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

ÇA MARCHE presenten Ça Va i a l’abril de 2017, per si us els heu perdut, ens portaran Ta Gueule, a la Sala Hiroshima de nou. El col·lectiu ÇA MARCHE fan una aposta que balla entre extrems: allò hiperrealista i allò hiperabstracte. Es mouen des del record amb metàfores, símbols i alhora no abandonen el fet del present. L’espectador hi juga, sens dubte, un gran paper a l’hora de decidir què pot/vol emportar-se, si és que pot/vol emportar-se alguna part.

Una caixa negra buida i plena. Una llum petita que es passeja i bicicletes estàtiques que entren i es posicionen a banda i banda en el background. Dos caixetes, una rere cada bici. Dos cables, un per bici, que recorren el perímetre per arribar a connectar-se a la caixa central d’endolls en el foreground. Dos cossos platejats comencen a pedalejar. Cessa la foscor a llampecs de fluorescents verticals recolzats a la paret que envolta l’espai. S’assoleix la llum. Apareix la mare. Les bicis continuaran pedalejant.

“La realidad no está dada, la realidad exige que se la busque y logre.” P. Celan.

En parlen com un esforç de tornar presenciar allò perdut però encara latent. Escenificar allò que manca. Allò que no es pot tenir perquè precisament no hi és. Ha estat i ara tan sols és un fum, una ànima perpètua però que se sap impossible de reprendre. El construir el símbol en el temps. La impossibilitat de fer present el passat és el que mou la peça. Entre el fum i els focus, llanternes, fluorescents i projectors, s’hi mou la multidisciplina: la dansa, el teatre, la instal·lació i la performance. Es mouen en els cossos d’una nena, d’una dona, d’un home i dels ciclistes cecs i generadors. La veu no surt mai directe dels cossos escènics, sinó que adopta una distància en forma de veus gravades en un altre ambient. Arrel d’aquestes veus sense cos, de sobte apareixen mons paral·lels en l’espai present, que es defineix pel que hi passa i no pel que és en sí mateix. Un buit ple on tot és pintat de magenta i porpra, tons cap amunt i cap avall, amb el fons negre infinit puntejat de blancs. Les bicis pedalegen.

“[…] heridos de realidad y en busca de realidad.” P. Celan.

Ressona a ‘Black Mirror’, la sèrie tan hiperabstracte com hiperrealista a la vegada. Apareix la violència del recrear allò que passa. Té una paleta tant de colors, com de formes, com de conceptes molt similar a la sèrie creada per Charlie Brooker. Treballen des d’un lloc on l’espai visual agafa una magnitud forta. La imatge que sobrepassa la realitat, i que conseqüentment queda clavada a la retina i a l’extensió del cos de l’espectador, és la de l’home caient. Caient i és clar, aixecant-se. Són les infinites aixecades i caigudes de l’home, que cau degut al cos banyat d’un líquid que llisca i fa relliscar i colpejar el cos de l’Oriol López, dramaturg, autor d’aquesta peça i intèrpret ocasional. Una investigació dels límits de l’art escènic on les bicis pedalegen non stop.

Nico Jongen (direcció) i Oriol López (dramatúrgia) ens porten cap a un paisatge que s’autogenera en el seu ser i que provoca l’autogeneració en el públic. La manca d’uns absoluts i del no subratllar provoca el desconcert, una obertura que abraça i que deixa abraçar. Per tant hi escau tot allò que un permeti que hi escaigui: el riure, la por, el plor, la sorpresa, el fàstic, l’angúnia. Què més volem? Que les bicis segueixin pedalejant. I ho fan.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies