El director britànic Ken Loach torna al cinema de denuncia amb I, Daniel Blake. Aquesta vegada el blanc de la seva crítica són els serveis socials britànics i, en concret, la seva burocràcia i deshumanització degudes en gran part a la seva privatització via subcontractacions.
Per primera vegada a la vida, i víctima de problemes cardíacs, Daniel Blake, fuster anglès de 59 anys, es veu obligat a recórrer a les ajudes socials. No obstant això, tot i que el metge li ha prohibit treballar, l’administració l’obliga a buscar una feina si no desitja rebre una sanció. En el transcurs de les seves cites al centre de treball, Daniel es creua amb Katie, una mare soltera de dos nens que va haver de acceptar un allotjament a 450 quilòmetres de la seva ciutat per evitar que la enviïn a una llar d’acollida. Presoners de l’embolic d’aberracions administratives actuals de la Gran Bretanya, Daniel i Katie intentaran ajudar-se mútuament.
“I, Daniel Blake” és el drama social dirigit per Ken Loach amb una Palma d’Or a Cannes que també es va poder veure a la selecció de Perles del Festival. Amb guió de Paul Laverty, la pel·lícula tracta, en clau agredolça, la burocràcia (o burrocràcia) que atrapa els més desesperats per, en comptes d’ajudar-los, atrapar-los en una xarxa encara més tupida, que no els deixa sortir i els acaba enfonsant del tot. Això li passa al protagonista Daniel Blake perfectament interpretat per Dave Johns, al costat de Hayley Squires.
Un film que critica de manera contundent però que ho fa, la major part del temps, amb una certa ironia -que per alguna cosa és britànic el seu director- aconseguint arrencar somriures de com de ridícules resulten certes situacions i, al mateix temps, aconsegueix comunicar a la perfecció com poden ser de desesperants quan la teva vida hi depèn. Amb tot el desenllaç del film és massa evident, excessivament tradicional, de telefilm i trenca el que podria haver estat una crítica contundent amb un toc diferent.
Envía una resposta