Maggie's Plan
6.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Del paper a la pantalla i del bolígraf a la claqueta, l’escriptora i directora Rebecca Miller ens porta la seva obra més còmica, i és que no era gaire difícil. Després de drames més introspectius com La balada de Jack y Rose i Intimidades, salta del seu còmode sofà per vestir un triangle amorós isòsceles. Hipster i humilment divertida. Els tres vèrtexs, tres assegurances: Greta Gerwig, Ethan Hawke i Julianne Moore. Pel·lícula carregada i enginyosa en el contingut, i no en el continent, vist i revist milions de bilions de cops.

Per l’indecís món intern de la protagonista, Maggie (Gerwig), es per on transita plàcidament aquest film 100% novaiorquès, de km0. Ella és una dona ansiada de maternitat i arraconada per una solteria ben portada. I, decidida a fer-se la fecundació in vitro, es veu atropellada per un amor de la feina, d’aquells que en la seva quotidianitat es fan irreductibles. I a partir del complicat paper amb aquest home casat, el pretès John (Hawke), té lloc el frenètic i estrambòtic ball de diàlegs pedants, filosofia de revista i tendresa calenteta.

I com un metro que només pot transitar per la via, la pel·lícula només es mou per la Greta Gerwig, per ella i per la seva fisiognomia, la seva parla i el seu atractiu emocional.  – Quantes línies s’escriuran a la seva mirada en obituaris cinèfils? -. Ella, habituada al paper de rara avis conspiradora, pot veure truncada la seva naturalitat gens maquiavèlica en aquesta història. Tot i ser el pla de Maggie, no és un pla, és una resposta instintiva i, en realitat, la més benèvola de totes. De la bondat i la preocupació beu constantment una història que, com a subtrama, es converteix en un cant a l’amistat. Una amistat capaç de vestir amb tota naturalitat dos individus olorant-se l’alè a un mercat de carrer de Nova York.

Maggie's plan

Get back JoJo”, The Beatles

Res es calla i tot es diu. Obvietats soterrades ni una, totes ben lluminoses i altes. Punyals verbals i veritats seques acompanyen aquest relat d’intel·lectuals uppers amb turments tan banals com els que apareixen a qualsevol personatge de la sèrie Aida. Persones capaces. Capacíssimes. Trencant-se en depressió per la seva pròpia invalidesa grandiloqüent. Suplicant amor. Un cant al “All you need is Love” de The Beatles. O, en cert moment de la història, una aproximació al “Get back to where you once belonged/ Get back JoJo/ Go home” de Get back.

Amb llum càlida als interiors i freda als exteriors, del groguenc al blavós, el color va alternant. Fàcil de reconèixer pels instagramers, la calidesa es belluga amb significats explícits. Tendresa i humanitat a casa, complicació i societat a fora. Gràcies a la bona traça de la directora, la comèdia seca, amb aires de Baumbach i el mestre Allen, no es fa tan feixuga com podria fer-se el tedi pretensiós de la conversa altiva dels protagonistes. Sobretot de l’insuportable enginy del John i la Georgiette (Julianne Moore).

Pirotècnia i finor en la música, ens deixarà, fins i tot, alguna cançó candidata a la dutxa (Bruce Springsteen – Dancing in the dark). Tot reunit i conduit al compàs correcte. La pel·lícula de Miller és tan sarcàstica com un candidat a inseminador portant un ram de flors malfet a la butxaca. Així com els vestits incessants de la Maggie, la narració està ben brodada en cotó, abriga i representa l’imperant capitoli del modernisme. Respectable passatemps que, si bé mor en la sorpresa, et reprèn en l’empatia humana.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies