A Temporada Alta 2016 arriben una fornada de ments, cossos i veus joves, units sota el nom LaGranTroupe. ‘Si au si’ és el títol del show performance, òpera prima de la companyia, que comparteixen amb el públic del festival. Un projecte on el punt de partida dels navegants és: quin és el camí per passar del No al Sí? Uns quadres que emmarquen situacions, imatges en moviment, que els observadors aniran trobant en el recorregut proposat.
Els allà presents formen mig cercle a la placeta de pocs metres quadrats del monestir de Sant Pere de Galligants. Hi ha força humitat però la fred no acaba d’instal•lar-s’hi. Els allà presents són cridats per una veu d’una petita noia i una gaiata que va marcant el temps. Es reuneixen al voltant d’aquella figura, pastora potser, que canta per sobre de gent que corre i de motors de cotxe que passen. Es fon la veu finalment. Apareix el so d’un cavall. Apareix una euga vertical i blavosa i peluda que amb gràcia ens obre les portes al món per redescobrir-lo i, per tant, deixar-se transformar i poder-hi renéixer.
Són una tropa que presenten una desena d’imatges, de pintures paisatgístiques. Treballen l’art escènic des de tots els punts de vista que els hi són possibles i que coneixen: el teatre, la dansa, la música, la performance, etc. Amb aquesta voluntat multidisciplinària s’endinsen en el renaixement propi. El trobar-se a uns mateixos en les ànimes en unió i en l’essència individual. Canten a la vida i generen aquest univers en companyia de la guia Marjorie Currenti de la Compagnie Philippe Genty.
Creen atmosfera. Pot tenir un ressò a l’època aquella, de la Stein, d’inicis del segle XX on la història fins a quin punt tenia necessitat de ser contada. Era més interessant crear un present i ja està. I fan això: creen uns paisatges, unes atmosferes. I alhora estan jugant en certa manera al site-speficic. Les olors, les llums, l’espai sonor eclesiàstic o no, els materials/objectes utilitzats, el joc escènic trobat amb l’espai del monestir/museu, són un gran encert. El visual que presenten té relleu, i per tant deixa marca. Alhora creen aquestes situacions que per elles mateixes tenen vida per aquell observador que alhora modifica el panorama des d’un mateix.
Aquests quadres per si sols funcionen. No hi ha dubte. I estèticament tenen un ‘gore’ atractiu. Però per una part, té un punt d’embrió, a totes les peces els hi cal un ‘click!’ perquè l’engranatge gaudeixi del fluir. La sort és que això amb el temps es posa tot sol a lloc. I l’altra part. Costa d’entendre (no a nivell racional) o de lligar (no amb el cap, sinó de cos a cos, des d’un lloc com l’emoció potser) la cadena que uneix tots aquests ‘sketchs’. Potser és causa de la dramatúrgia? Potser de l’ordre del recorregut? Seria diferent? Potser tot ha de passar alhora? Simplement un replantejament quant aquest fet seria agraït de reconsiderar. Així es podria arribar al punt catàrtic. S’hi troba a faltar perquè hi pertany. Hi ha quelcom que reté una explosió necessària de tot allò que succeeix, de totes aquelles presències. I cal que s’alliberi del tot.
S’agraeixen aquests llenguatges que refresquen i que no són nous però són únics i originals. S’agraeix la unió de la gent que recrea i que invita a veure el present. Tant necessari és.
Teatre: Monestir de Sant Pere de Galligants
Web teatre
Direcció: Marjorie Currenti
Artistes: Andrea Madrid, Aïna Rovira, Carla Mercader, Elena Tarrats, Guillem Balart, Jaume Madaula, Laura Calvet, Maria Bauçà, Mireia Illamola, Pablo Macho, Raquel S. Turnes, Sergi Gibert
Envía una resposta