La luz más oscura
1Valoració

Si Pepe Rubianes aixequés el cap… Fins a quin punt es té dret a fer certes coses? On es troben els límits de tal manera que un no falti el respecte a un col•lectiu certament fonamentat? Què representa que és La Luz Más Oscura? Teatre segur que no. I no es tracta de parlar del fet d’entrar dins uns cànons o una manera de fer el teatre (faltaria més, llavors deixaria de ser vivificador, tal com el descriu Peter Brook). Directament no en conté l’essència: el joc. Aquell joc que comporta ritme, corporalitat, discurs, i un llarg etcètera. El joc és ampli. El teatre: ningú ha dit que fos fàcil. Ara, a la Sala Pepe Rubianes del Teatro Club Capitol de Grup Balañá SE-PA-SAN.

És difícil reflexionar sobre una peça teatral quan la peça no ho és, de teatral. L’únic factor que la fa teatral és l’espai on passa: en una sala de teatre. Si s’ha de situar dins un marc segurament és el del teatre comercial. Que sigui o que pugui ser comercial no significa que no tingui una qualitat escènica. És tan necessari el teatre comercial com el d’autor, el social, el polític o el performatiu. I és tan necessari que compleixi uns mínims! I doncs, al no poder-se valorar com a tal, s’olora que podria arribar a ser una ‘casa’ del terror. I és que és obvi que els mecanismes usats (mecanismes que s’utilitzen en espais com l’estupendo Hotel Krüeger o en el setè art) aquí no funcionen, en espais teatrals no funcionen. L’equip La Luz Más Oscura i el Grup Balañá han patit, doncs, una certa confusió en aquest sentit.

Parlem de la concreció escènica. No existeix (i no parlem de coherència o lògica, no ens confonguéssim nosaltres també…). No hi ha una estètica concreta: el disseny de l’espai escènic no sap ni on va ni d’on ve. La direcció dels actors o bé la interpretació no té la capacitat d’omplir el teatre (no se’ls sent i amb prou feines suen o concreten). No cal que ens esplaiem ni en la direcció ni en el text ni en la dramatúrgia (si és que existeix aquest últim concepte per La Luz Más Oscura…), els dos primers aspectes firmats per la mateixa persona, de professió: director de cinema (el tercer concepte no apareix enlloc…). En fi, en la totalitat de la peça hi manquen unes regles de joc concretes. “Ever tried. Ever failed. No matter. Try Again. Fail again. Fail better.” deia Samuel B. Beckett.

Viscut així, doncs, és un error que sobrepassa el límit de l’altre: falta el respecte a una professió prou difícil de sustentar-se. Hi han coses que un pot suportar i d’altres que van massa lluny. I això va massa lluny. És un insult cap al món de l’art en general, no només al del teatre. És la pintura, el tècnic, l’escriptura, el craft, el disseny, la música, l’autor, el productor, l’empresa i empresari mateixos fins i tot (i un llarg etcètera). Lorca deia: “El teatro es poesía que se sale del libro para hacerse humana”. On és la humanitat? O cal, en primer terme, preguntar-se on és el llibre, on són les paraules, on és l’acció?

Dit això, en quin moment la persona encarregada de la programació artística del Grupo Balañá decideix programar una peça com aquesta? (Sí, potser la crítica ha d’anar més per aquí, no en traurem massa cosa de comentar més enllà les característiques intrínseques de la peça). Com és possible que enganyi tan fortament a la mateixa cultura? Al públic habitual i al públic que un dia decideix endinsar-s’hi per primer cop? Aquests darrers no hi tornaran gens. Ja el dia de l’estrena la meitat de la sala que observava va marxar i es van anular les funcions que quedaven per aquella setmana. Tot i això la setmana següent tornaven a estar en cartell…

“En este momento dramático del mundo, el artista debe llorar y reír con su pueblo. Hay que dejar el ramo de azucenas y meterse en el fango hasta la cintura para ayudar a los que buscan las azucenas.” (Lorca de nou). Cal mullar-se i emmerdar-se bé. Qualsevol cosa no serveix, només “[El teatro] puede ser cualquier cosa mientras no sea cualquier cosa.” (Lacan dixit). Cal repensar més a fons a vegades, i l’únic que ho permet, en part, és el temps.

Seguint la línia Lorca, fer reflexionar al propi art de l’escena i al públic, que sempre és el molt més llest del que alguns pensen. Tot i que molts ja van sortir-ne reflexionats i comentant l’espectacle, sense escrúpols. Doncs el públic és el públic, qui alimenta la cultura. Sense públic no existeix el link de comunicació que és capaç de generar l’art. “Un pueblo que no ayuda y no fomenta su teatro, si no está muerto, está moribundo; como el teatro que no recoge el latido social, el latido histórico, el drama de sus gentes y el color genuino de su pasaje y de su espíritu, con risa o con lágrimas, no tiene derecho a llamarse teatro, sino sala de juego o sitio para hacer esa horrible cosa que se llama matar el tiempo”. (F. G. Lorca).



Teatre: Club Capitol
Web teatre
Autor del text: Sergi Vizcaíno
Direcció: Sergi Vizcaíno
Intèrprets: Julia Molins, Thais Curiá, Jordi Cadellans, Ariadna Gaya, Sergi Cervera i Angie Savall


Una resposta

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies