L’inframón és una obra que no va passar desapercebuda dins del festival Grec d’enguany i que el Teatre Lliure de Gràcia ha escollit per encetar la temporada 2016-17. El seu director és l’encara no prou conegut Juan Carlos Martel Bayod que sap treure profit d’un text, un espai i uns actors de luxe.

Començaré parlant d’un text que m’ha sorprès molt positivament. És una obra de la dramaturga Nord-Americana Jennifer Haley que duu al seu darrere una estela de premis i reconeixements a escala mundial. L’autora ens situa en un futur pròxim on internet ha esdevingut “l’inframón” (The Nether en l’original), una xarxa de mons virtuals (regnes) on els usuaris poden escollir el seu avatar i fer tot allò que desitgin. Un d’aquests regnes s’anomena l’amagatall on hi ha la possibilitat d’experimentar fantasies pedòfiles.

Ens trobem davant d’un Thriller teatral on l’agent Morris (Mar Ulldemolins), del món real, investiga dos homes involucrats en aquesta xarxa per tal de tancar-la per sempre. En Sims (Andreu Benito) creador i propietari de l’amagatall defensa des de la raó (i l’economia) els motius pels quals cal que existeixi. Per altra banda, Doyle (Víctor Pi), un usuari addicte a punt de jubilar-se, vol aconseguir viure permanentment connectat i utilitza arguments molt més emocionals i filosòfics.

L’acció es situa en dos espais i dos temps diferents. En primer terme, tenim la comissaria on veiem els interrogatoris i, en segon terme, el regne, d’estil victorià, on transcorre tota l’acció digital. El temps és fragmentat i ple d’el•lipsis i sovint veiem el pla del regne subordinat al primer i actuant sovint com analepsi explicativa. Malgrat que pugui sonar complicat, està ple de recursos (explicacions, repeticions, imatges virtuals…) que cusen els dos espais i no se’ns fa feixuc.

On brilla i destaca aquesta obra és en el contingut. Considero que, malgrat semblar l’eix central de la peça, no es tracta d’una obra sobre pedofília. És cert que es parla (de manera força elegant) de l’amor i el sexe entre adults i nens i també és cert que agafen molt de pes i protagonisme les escenes que hi ha entre l’avatar adult (Joan Carreres) i l’avatar nena. Però Halley va un pas enllà. Ens parla dels canvis de paradigma relacionals a mesura que les xarxes esdevenen més i més complexes i, sobretot, de l’ètica dins del món virtual. Si és un espai on podem experimentar les mateixes sensacions que al món real, en què es diferencia? Com podem arribar a ser en un món sense conseqüències? I moltes altres que la dramaturga té la virtut de no respondre’ns.

L’espai és sobri i inquietant. Les diferents projeccions ens ajuden a convocar el món virtual i fer-lo més comprensible. Al treball amb les imatges s’hi afegeix l’espai sonor que ajuda a crear en tot moment una atmosfera de tensió propi del gènere. La il•luminació ens ajuda a marcar les escenes i ens permet accedir a l’inframón obrint-nos un nou espai darrere el primer de disseny victorià (i estilitzat). També juga un paper important en allò que ens deixa veure i el que no, a quins espais del record i de l’acció podem accedir i a quins no fet que és totalment essencial en una obra que tracta els temes de confidencialitat i encriptació.

Per últim vull parlar de la feina actoral. Andreu Benito i Joan Carreres tornen a excel•lir gràcies a la seva presència damunt l’escenari i el domini dels silencis. El personatge de l’Iris (interpretat per una nena) és senzillament impactant malgrat la dificultat (visible en alguns moments) que representa treballar amb menors, sobretot tractant aquest tema. M’hauria agradat veure una evolució més neta en el personatge de Mar Ulldemolins que crec que en algun moment anticipa en excés el final de l’obra. En canvi, Víctor Pi crec que surt amb èxit d’una actuació que sembla anar per una corda fluixa i mai es deixa caure en un excés d’emoció o histerisme.

L’inframón és una aposta segura per a tothom que li agradi un bon teatre de text. Potser no és modern en les formes però sí que ho és en els continguts. És com un molt bon capítol teatralitzat (amb tot el que això comporta) de l’exitosa sèrie britànica Black Mirror on ètica i tecnologia es donen la mà per a generar-nos preguntes que aniran molt més enllà del temps que dura l’espectacle.



Teatre: Teatre Lliure
Web teatre
Autor del text: Jennifer Haley
Direcció: Juan Carlos Martel Bayod
Intèrprets: Andreu Benito, Joan Carreras, Gala Marqués - Carla Schilt, Víctor Pi i Mar Ulldemolins


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies