Ahir a la Sala Roja de Los Teatros del Canal es van conjugar diferents mites en un mateix espai. El primer (anhelat per mi des de fa anys): Romeo Castellucci i el segon: Moisés.
El XXXIV Festival de Otoño en Primavera obre les seves portes amb un dels grans artistes de l’escena europea i amb l’espectacle Go Down, Moses. Castellucci, reconegut per crear un teatre allunyant-se del mateix i per secundar a Artaud, proposa espectacles on la imatge i el so prevalen al text tractant d’aconseguir que alguna de les seves pintures escèniques siguin inoblidable per a l’espectador.
Però, què és Go Down, Moses? Per a mi, un mecanisme estètic per despertar-nos i saber que som un poble esclau. “(…) encara desconeix que és poble posat que encara desconeix que són esclaus” diu la mare després d’abandonar al seu fill. L’artista italià trasllada el mite de Moisés a la seva progenitora allunyant-se conscientment d’una lectura patriarcal. Ella, fins ara invisible, se separa del seu fill per salvar a la humanitat. Què bell i dolorós creure que el teu fill pot ser el que alliberi a aquest poble que, per posseir carn i estar sadollat, no percep que és presoner amb cadenes invisibles.
La posada en escena varia contínuament. Al inici, presenciem com unes persones vestides amb vestits actuals es passegen per l’escena i rere d’una pantalla translúcida on es projectaran els subtítols. Seguidament, veiem que s’il•lumina solament una petita part de l’escena i es visualitza una cambra de bany amb una dona sagnant per la vagina i plorant. Immediatament, passem al moment més costumista de l’obra en el qual tracten d’interrogar a la dona en una comissaria. El mite queda claríssim. S’entén a la perfecció l’extrapolació mentre s’intercalen moments de gran protagonisme sonor.
Finalment, presenciem una escenificació preciosa nodrida de la gran influència de l’educació catòlica de l’autor i connectada directament amb la història de l’art. Possiblement, la millor manera de transmetre aquesta estètica sigui amb les paraules de Castellucci: “La bellesa és violenta i tranquil•litzadora com un llampec o una descàrrega.” Es tracta d’una atmosfera molt cinematogràfica semblant a Terrence Malik en L’arbre de la vida retratant el mite de la caverna amb l’aparició de Moisès. Un bebè Moises que mor i que deixa a la seva mare i al poble desolat. Els deixa esperant, com a nosaltres en platea. Esperant a Moisès. Que Moisés aparegui i salvi a algú. Però Moisès no arriba i el pati de butaques s’incomoda i segueix esperant. La mare acaba per desesperar-se i copeja la pantalla. Acaba per escriure SOS. A algú del públic li queda l’esperança que aparegui Moisès i que passi alguna cosa però l’única cosa que succeeix és que s’encenen les llums. Els espectadors aplaudeixen atordits mentre es veuen retratats en aquests actors que es passejaven per l’escena, potser, buscant a Moisès. Però, podem esperar al que ens salvi sense haver identificat al faraó? Podem ser capaços d’exposar-nos a la llum abandonant la nostra caverna?
Teatre: Teatros del Canal
Web teatre
Autor del text: Claudia Castellucci i Romeo Castellucci
Direcció: Romeo Castellucci
Intèrprets: Rascia Darwish, Gloria Dorliguzzo, Luca Nava, Stefano Questorio y Sergio Scarlatella, Manuela López Sánchez, Imán Padellano i Javier Troca
Envía una resposta