Oliver Stone s’ha autoerigit en els darrers temps en el flagelador dels mals i les vergonyes del seu país. Però autoesbombar-se com l’abanderat de la veritat i denunciador màxim de les podridures de governs i poders a l’ombra, és una arma de doble tall. Sobretot si un després no prova en la seva obra que en efecte el seu objectiu era exposar veritats i si l’afany de crítica t’acaba posicionant de forma tendenciosament evident. Això és el que li passa de nou en el seu film sobre una de les figures més controvertides dels nostres temps: Edward Snowden.
Al 2014 ens arribava “Citizen Four”, documental que acabaria guanyant l’Oscar, en que Laura Poitras plantava davant la càmera Edward Snowden per explicar-nos fins a quin punt tots nosaltres i les nostres comunicacions estem essent espiats, enregistrats i subjectes a ser utilitzats pel govern i les agències d’intel.ligència. Narrat de primera mà per l’ex-analista que va decidir fer-ho públic a risc de posar en perill la vida, la llibertat i el poder tornar mai al seu país, el relat del documental tenía les virtuds del testimoni personal. Al llarg del seu metratge s’oferia dades, opinions, declaracions d’intencions… que a la vegada ens il.lustraven i ens permetien conèixer millor el protagonista dels fets.
Ara, Oliver Stone, ha sentit la necessitat de tornar a explicar la història de manera ficcionada, i en el seu film, aporta poca cosa d’interès que no haguessim après ja a “Citizen Four”. A “Snowden” segueix la trajectòria d’Edward Snowden per l’exèrcit i els seus posteriors treballs com a analista i dissenyador de sistemes en diversos programes pels serveis d’intel.ligència dels Estats Units. Fruit de la seva feina acabarà descobrint com aquestes agències adquireixen sense mesura informació privada dels ciutadans. Finalment, decidirà recollir proves suficients de tot el que passa i oferir-se a explicar-ho a la cineasta Laura Poitras (Melissa Leo) i un grup de periodistes (Zachary Quinto, Joely Richardson…) que s’encarreguin de fer-ho saber a la opinió pública. En tot aquest procés Snowden està acompanyat de la seva nòvia Lindsay Mills (Shailene Woodley), essent la seva relació un dels punts d’especial focus de la pel.lícula.
Així enllaça a través de diversos flashback la vida de Snowden amb les reunions en un hotel que es van rodar per a “Citizen Four”. En fer-ho, Stone traeix les propies paraules del personatge que ha escollit per la seva nova història, perquè si una cosa s’ha cansat de dir Snowden és que el focus no ha d’estar en la seva persona sino en els fets que va decidir denunciar i el que impliquen.
Però ben subjecte a la seva bandera fins al punt d’haver-se deixat encegar per ella, Stone ha volgut resultar tant crític que ha perdut l’habilitat de criticar. No li endevinem a “Snowden” la ràbia, la curiositat ni les ganes d’analitzar. La pel.lícula esdevé una mena d’història de David contra Goliat, en que només es dóna veu a una part mentre es desdibuixa l’altra. I al final el que ens deixa és un biopic a l’ús, amb alguns tocs de thriller però força descafeinat a estones, que perd l’ocasió de treure suc a les moltes derivades que el tema posa sobre la taula.
En tot cas, mereix menció a banda la interpretació de Joseph Gordon-Levitt que fa un meritori aproximament al personatge protagonista, sobretot amb un extraordinari treball vocal que clava la veu, els matissos i com la forma d’expressar-se reflexa la personalitat d’Edward Snowden.
Però el seu treball és del poc destacable en aquesta “Snowden”. Un producte tou, mastegadet, que diu voler denunciar un munt de coses però no es permet desviar-se ni per un segon d’una línea argumental plana ni plantejar massa preguntes i que només sembla tenir vocació de reexplicar i rebaixar “Citizen Four” per aquells espectadors (curtets?) als que això de llegir o veure un documental els fa mandra.
Envía una resposta