Avui tocava deixar-se endur per l’erotisme de Park Chan-wook amb “The Handmaiden”, un joc de miralls d’estètica bellíssima que també ha captivat Sitges. Les altres dues propostes del dia han estat “Mon ange”, la complicada història d’amor d’un home invisible i “Desierto”, un peculiar slasher de supervivència.
The Handmaiden
Carterista professional, Sook-hee accepta un macabre encàrrec: convertir-se en la criada d’una dama i robar-li l’herència. Tanmateix, el pla es veurà alterat quan les dues joves comencin a sentir-se atretes l’una per l’altra.
Adaptació d’una novel·la de Sarah Waters,”The Handmaiden” es trasllada als anys trenta, a la Corea ocupada pels japonesos, per erigir-se en un film d’aire gòtic i amb l’exuberància visual de Park Chan-wook.
Sempre m’ha fascinat Park Chan-wook: la bellesa de les seves pel·lícules, la violència, el punt final cruel amb el que sempre les dota. “The handmaiden” no es convertirà amb la meva obra preferida d’aquest director però molts dels seus detalls quedaran per sempre més en la meva retina i en la meva memòria. Els enquadraments perfectes dels plans de càmera, l’erotisme, el joc de miralls de la història, la subtilesa d’una mirada o d’un gest…hi ha molt per destacar. Surt una mica del que és habitual en aquest director. No és tan retorçada ni tan violenta -encara que en algun moment entre tentacles s’entreveu el Park Chan-wook d’”Oldboy”-. Un film amb tints gòtics, absolutament atraient i recomanable… tot excepte l’escena de sexe final que devia estar en el somnis més humits de Park Chan-wook i sobra una mica.
Mon Ange
Ange va néixer amb un do molt especial: és invisible. Per protegir-lo del món exterior, la seva mare Louise li ordenarà no revelar la seva existència a ningú més. El petit l’obeirà sempre, fins que conegui Madeleine, una noia cega de qui es farà inseparable. Un dia, la seva amiga farà un anunci totalment inesperat: en breu, recuperarà la vista.
Curiosament hi ha petites històries que t’atrapen sense que te n’adonis. “Mon Ange” és això un petit relat d’amor curiós, poètic i diferent. Si “The tranfiguration” era la vivència realista d’un vampir, Harry Cleven ens porta la història d’amor d’un home invisible i una noia inicialment cega. L’existència d’un personatge que no veu no és complicada per a l’espectador, malgrat que ho vegi tot a través dels seus ulls però, curiosament, s’acaba sentint empatia pel patiment d’aquest home quan la noia recupera la vista i no sap com “mostrar-se”. D’acord, no és la història més trepidant del món, però un moment de pausa i poesia sempre és d’agrair.
Desierto
Moises (Gael García Bernal) i un grup d’emigrants mexicans es reuneixen a la frontera amb els Estats Units. L’home a qui han pagat per què els posi camí de la vida somiada els indica “a los United se va por allí”, mentre aixeca el filferro pel que entren al desert de Sonora. Però la seva lluita no ha fet més que començar. Per aquelles terres ronda en Sam (Jeffrey Dean Morgan), un home amb la seva camioneta i el seu gos Tracker, que no està disposat a permetre que els mexicans es colin “a la seva terra”. Així que rifle en mà es disposa a donar-los caça.
Amb aquesta senzilla premissa i un espai desèrtic que acaba resultant claustrofòbic, Jonás Cuarón planteja un peculiar slasher de supervivència. I poca cosa més. Perquè tot i la seva curta durada (hora i mitja) la pel·lícula acumula un bon grapat de situacions totalment inversemblants que més val no parar-se a analitzar massa. Tampoc dóna la sensació en cap moment que les idees que s’han abocat al guió donessin per gaire més. I qui, amb el tema i els protagonistes, li vulgui veure massa lectures polítiques i morals a la història no faria altra cosa que treure-li els colors.
Envía una resposta