Raúl Prados debuta com a director amb l’adaptació teatral de Ahogados, novel•la de Carlos Eugenio López, portada ja a escena a diversos països d’Europa i ara ha aterrat a les sales de teatre madrilenyes.
Ahogados és la teva primera obra com a director, per què vas decidir dirigir-la?
Si, Ahogados és la meva primera obra com a director professional, diguem (vaig fer una codirección a la universitat i va ser on vaig descobrir que m’agradava dirigir). El text va arribar a mi per un amic de l’autor de la novel•la, em va dir que era un text increïble que s’havia estrenat en teatre tant a França, a Alemanya, a Àustria… llavors em va semblar molt interessant que un autor espanyol i que una novel•la, molt interessant segons el meu parer, s’estrenés en altres països i a Espanya no. De seguida vaig decidir que havia de, d’alguna forma, ser jo el que la portés a escena.
És una obra amb alt contingut polític-social. T’interessa especialment aquest tipus de teatre o també dirigiries una comèdia romàntica per exemple?
M’interessa molt aquest tipus de temàtica; l’altra obra que vaig fer a la universitat també era de temàtica polític-social. Em sembla molt important que el teatre parli del que passa avui en la societat, ens faci veure, ens faci partícips del que està passant i que no ho ignorem. Veiem moltes vegades al dia notícies en el telenotícies però després ens anem a menjar, fem la migdiada i se’ns oblida. Em sembla important que reflexionem sobre això i per això em sembla important que es facin obres d’aquest tipus. Però també dirigiria una comèdia romàntica; vaig tenir en ment al seu moment dirigir Descalzos por el parque, que no ho vaig fer.
Et penedeixes d’això?
No, estic molt content amb el que tenim i no em penedeixo. Potser en un altre moment més endavant es muntarà o no, ja es veurà.
Tenint en compte la posada en escena, altres directors han triat escenaris diferents per desenvolupar l’acció, com un cotxe, per què vas triar una cambra de bany plastificada?
La novel•la succeeix (són 180 o 190 pàgines) en un viatge de Madrid a l’estret amb el moro en el maleter. Per tant, teatralment em semblava molt complicat, molt estàtic; que anessin dos tipus en un cotxe tota l’estona a part d’acaronar com condueix… De manera que em semblava molt més interessant començar, parlant-ho amb l’autor prèviament, just abans del viatge i per això ens situem en la cambra de bany el qual tenen plastificat, cuidat perquè no quedi cap tipus de prova i estiguin segurs en el seu treball i on ells realitzen els seus homicidis.
Al principi els personatges semblen gairebé oposats, cadascun amb un punt de vista diferent al de l’altre però segons avança l’obra sembla que no són tan diferents per fi… per què creus que es produeix això?
Molt bona pregunta. Per a mi, més que per què crec que es produeix penso que l’interessant és veure que realment els dos personatges són semblats a certs moments el que passa és que ens enfrontem davant els dos arquetips: una persona que pensa molt el que fa, reflexiona i té moral (Jesús Gago) i una altra persona que aparentment no la té (Txabi Pérez). Aquest últim és algú molt segur de les seves idees; que sempre llegeix tot el que pot per justificar el que ell pensa… Llavors, diguem que és una persona “culta” però que realment el que fa és justificar les seves barbaritats, la seva forma de vida però solament en aparença. Després el que a ell li succeeix és que té els mateixos dubtes que l’altre personatge però no se’ls vol plantejar perquè no vol arribar al lloc on està l’altre. Per això hi ha un moment en la peça en el qual passen a estar en el mateix lloc: arriben a un punt de trobada que és l’explosió del personatge tan aparentment segur perquè comença a dubtar de coses que no volia dubtar i comença a sentir-se malament amb el que ell fa. Això, li crea a una dicotomia de no saber què fer amb la seva feina.
T’agradaria interpretar a algun dels dos personatges?
Sí, m’agradaria fer els dos. Jo sóc molt més el personatge d’en Jesús que és la persona que més moralitza, però a l’hora de fer-ho m’interessaria molt més fer el personatge dur, el personatge d’en Txabi que no dubta.
També s’intueix que tenen antecedents, que han estat a la presó i possiblement ja hagin matat abans.
Si, això no és la primera vegada que els passa, després es munten ells la pel•lícula de per què arriben els dos aquí. Per a mi són una mica dos personatges perduts de la vida. Un crec que podria tenir a veure amb robatoris violents o fins i tot amb homicidis i l’altre, que és una persona més tranquil•la, podria ser delinqüent menys perillós com un venedor de droga, és un dealer, potser ha matat però accidentalment.
I per acabar què és un ofegat?
Per a mi, tots som ofegats. Un ofegat és una persona que no pot viure com vol per restriccions polítiques, socials, ideològiques, culturals, per diferents tipus d’explicacions per les quals no li deixen viure com a ell li agradaria. En aquest cas els ofegats, són els que intenten venir d’Àfrica a Espanya intentant buscar una vida millor i no els deixen. Nosaltres, els receptors d’aquest text, hem de qüestionar-nos per què això ocorre i com podem evitar-ho. En la nostra vida quotidiana també podem sentir-nos ofegats però en diferent grau: quan volem treballar i no hi ha treball o volem, per exemple, opositar i no hi ha places pel que d’alguna forma ens estan ofegant, ens estan fent que a poc a poc perdem el que som i el que volem i siguem unes persones conformistes amb la vida.
Podríem entendre llavors que en l’obra els personatges ofegats són en Txabi i en Jesús i es reflecteix en els personatges que ofeguen…
Exactament, perquè no poden portar una vida normal com a ells li agradaria. El treball al que es dediquen està molt bé per a ells perquè els paguen molt però també estan mig obligats pels seus antecedents a col•laborar d’aquesta forma amb el país. Llavors sí, se senten ofegats i de fet per a mi el final de la peça retrata una felicitat tràgica imaginant-se que tot acaba. Que s’ofeguen i arriba la pau per a ells d’alguna forma.
Envía una resposta