Avui ha estat el dia de sí, però no. Una jornada freda. Igual és que fer cua sota la pluja (la premsa som els únics que no estem sota cobert) afegit al retard de mitja hora de la projecció ens ha deixat excessivament freds (a mi sobretot els peus). I que voleu que us digui, amb els peus freds sóc molt poc receptiva a certes coses com a les bruixes que no haurien de tornar com la de Blair o els melodrames que m’afegeixen fred al que ja tinc.
Blair Witch
Es va poder viure a Sitges el 1999. Es va patir l’angoixa d’aquell grup de joves perduts als boscos de Maryland. Aquella pel·lícula va canviar el cinema de terror per sempre. Ara, Adam Wingard torna al lloc del crim, on Peter, germà d’una desapareguda, i dos companys seus intentaran dilucidar què va passar. Les càmeres i la tecnologia han canviat, però el terror que s’amaga en aquells boscos roman intacte.
“La bruja de Blair” va posar de moda el found footage, o sigui ficcions basades, suposadament en gravacions documentals reals. La bruixa va marcar una época, sense ella probablement no hagués existit [Rec]. Una promoció espectacular d’aquella pel·lícula va omplir les sales de cinema.
Ara, han volgut tornar a repetir el que va ser aquella primera proposta, però ja no ha estat el mateix. Sempre he pensat que la primera “bruixa” ja era bastant bluff, una cosa reinflada per la promoció, tampoc era tan bona com a pel·lícula de terror. La nova “bruixa” és pitjor. L’espectador ja sap que trobarà, el factor sorpresa s’ha perdut. Però, a banda, es fa pesada, la càmera subjectiva mareja, la reiteració de l’ensurt per sons sobtats cansa i els personatges que la protagonitzen són tan poc empàtics que sí, esperes que la bruixa se’ls mengi i acabi tot d’un cop.
Somnia. Dentro de tus sueños (Before I Wake)
Des de la mort del seu fill, Jessie i Mark Hobson travessen una crisi de parella, fins que un dia decideixen adoptar el petit Cody, un noi encantador i espavilat que fa tot el que pot per a no dormir. Aviat, els Hobson descobreixen per què: Cody té l’habilitat de fer que els seus somnis es materialitzin. El problema és que no només els seus somnis més dolços prenen forma… sinó també els seus malsons més temuts.
Que surti Jacob Tremblay, l’adorable nen de “La habitació” ja garanteix que “Somnia. Dentro de tus sueños” robi el cor als espectadors. Per alguna cosa se sentia algun “oooohhh” a cada frase de la dolça criatura. Nens a banda, la pel·lícula és un melodrama justet. És estilísticament correcta però li falten coses perquè sigui memorable. És un film que no acaba d’emocionar com caldria i que deixa fred a l’espectador. Carn de dissabte o diumenge tarda. Això sí, al Tremblay l’adoptaríem al segon.
Envía una resposta