Cal estar preparat per a la lectura de l’última obra de Mathias Enard. La novel·la, guardonada amb el premi Goncourt, és un compendi d’històries dins d’històries, de temes que se succeeixen, d’anècdotes i d’erudició que pot aclaparar fins el més acostumat.
Al seu apartament de Viena, mentre comença a nevar sobre la ciutat, el reconegut musicólogo Franz Ritter evoca tot el viscut i après mentre els seus pensaments volen cap a Istanbul, Alep, Palmira, Damasc o Teheran, llocs que han marcat la seva biografia intel·lectual i sentimental. Durant aquesta nit d’insomni desfilen per la seva ment amics i amors, músics i literats maleïts, viatgers i dones aventureres de procedència i destinació incerts, tots tocats per l’encanteri d’Orient Pròxim. D’entre tots ells, és Sarah la que ocupa els seus pensaments més profunds: vint anys ha estat Franz enamorat d’aquesta dona, amb la qual ha compartit una intensa relació marcada pels viatges i per la cultura oriental.
Mathias Enard ens proposa un viatge pel temps i l’espai, per la nostàlgia i pel record, per la vida del protagonista i per centenars de vides més. L’insomni, que a tots ens provoca moments de reflexió i de records, porta a Franz Ritter a rememorar episodis de la seva vida i connectar-los amb les vides d’autors, músics i tot tipus de personatges. En la memòria de Ritter destaca Sarah, el seu amor més preuat però també la persona que li resulta més desconegudal. A través de Sarah i de la seva atracció per Orient, coneixerem al protagonista, els seus gustos, les seves obsessions i la seva erudició. Enard entén la seva novel·la com un compendi i usa l’insomni de Ritter com a excusa per parlar de tot allò que li agrada, de les seves influències i interessos, i també per reflexionar sobre les relacions entre Orient i Occident.
La majoria de les entrevistes a l’autor amb motiu de la publicació del llibre es dediquen a preguntar-li sobre l’Islam. Són temes que venen bé la xerrada amb l’escriptor encara que para mi tenen una importància relativa. El que fa Enard en “Brújula” transcendeix les fronteres d’Occident o Orient, perquè s’acosta a l’home de manera integral, de manera orgànica, i ens fa partícips de la seva creativitat, de la seva evolució i de les seves contradiccions. En una d’aquestes entrevistes, l’escriptor diu “…precisament jo vaig escriure ‘Brújula’ per escapar de la violència. Perquè, per molt minoritària que és, ens tapa la realitat de la diversitat…”. I aquest és el principal triomf del llibre, la diversitat de temes, de conceptes i de retrats d’Orient (i també d’Occident) que ens porta a reflexionar més enllà de la immediatesa de la notícia que omple els titulars dels periòdics.
Tal com he començat dient, “Brújula” no és un llibre fàcil. Exquisidament escrit, és una lectura lenta, que es gaudeix millor dilatant-la en el temps, com un llibre de relats que un llegeix cada nit, com una sort de “Les mil i una nits” amb la qual comparteix esperit. Això és, alhora, una virtut i un defecte en una era en la qual el ràpid i el que ens enganxa sense remei es valora més. El recomanable seria acostar-se a la novel·la d’Enard amb la ment oberta i amb ganes de deixar-se sorprendre. Segur que després d’acabar-la afrontarem de forma molt diferent la propera nit d’insomni que sofrim.
Envía una resposta