Segon dia de Festival amb una mica de tot. Un cinema de no morts diferent, les sorpreses de Vigalondo, el gamberrisme de “Save neighborhood”, el despropòsit de “The Void”, una mica de la Sitges Zombie Walk i el final del dia amb Michael Biehn i “Aliens: el regreso”.
Melanie, the girl with all the gifts
Que en un gènere tan desgastat i potinejat com el dels zombies algú encara trobi coses interessants a dir ja té un mèrit especial. Que a sobre ho faci en una pel·lícula cuidada, amb una nena protagonista magnètica com aquesta “Melanie” amb el rostre de la petita Sennia Nanua i un argument just i precís amb menys de dos hores on quasi res no sobra, es tradueix en una de les agradables sorpreses en el que portem del Festival.
Dirigida per Colm McCarthy (realitzador de capítols de sèries com “Sherlock”, “Doctor Who” o “Peaky Blinders”), “Melanie, the girl with all the gifts” ens trasllada a unes instal·lacions secretes on un grup de doctors i militars tenen reclosos un grup de nens. Els tracten amb menyspreu i unes estrictes normes de no tocar-los, deixar-los sempre ben lligats i no deixar d’apuntar-los. Per què tanta seguretat? Perque les criatures són el que en diuen “famèlics”, humans infectats amb un afany insaciable de clavar mossegada a tot ésser viu que ensumin. Però entre els petits hi ha una nena que no sembla ser com la resta i que, com descobriran la doctora Caldwell (Glenn Close) o la professora Justineau (Gemma Arterton), desdibuixa les línies entre el que es considera humà o no.
El film es serveix d’un guió en què el propi director adapta la novel·la de M.R. Carey, d’unes bones interpretacions, una excel·lent fotografia i interessants plantejaments per portar aire fresc i fer-nos creure en el què havíem donat per perdut: que en el cine sobre no morts encara hi ha lloc per respirar.
Colossal
A Gloria li agrada sortir… i beure. Un dia, decideix parar i torna al seu poble, on recupera l’amistat amb Oscar, que regenta un bar. El canvi es queda en mera intenció: Gloria passa les nits al local d’Oscar i es posa cega fins que abaixen la persiana. Però això és una pel·lícula de Vigalondo. Per això, no ens hauria d’estranyar que un dia Gloria es desperti amb la notícia que un monstre aterreix Seül.
Després de Donostia, Sitges ha estat el següent festival que ha acollit la nova proposta de Vigalondo. Una pel·lícula que sembla una cosa, una comèdia d’aquestes indis i que s’acaba convertint en una altra cosa molt diferent. Una curiosa barreja de gèneres que no pot deixar indiferent a l’espectador amb una Anne Hathaway espectacular encarnant un personatge que necessita trobar-se a ell mateix i tant pot fer-ho en el poble de la seva infantesa com a Seul. I és que una proposta de Vigalondo no podia ser tradicional.
Safe Neighborhood
No hi ha lloc més perillós que un tranquil barri americà en una blanca nit de Nadal. Si no, que li ho preguntin a Ashley, la mainadera del fill dels Lerner, que haurà de defensar el petit d’uns desconeguts que han irromput a la casa. Aviat, la noia descobrirà que no es tracta d’un assalt normal, convertint aquesta terrorífica cinta en la barreja perfecta entre “Sol a casa” i “Scream”.
Hi ha pel·lícules que estan fetes per a Sitges. Cintes que tenen la combinació perfecta entre l’humor negre, la sang i la violència. Per ara “Safe neighborhood” ha estat la sorpresa, la que podria endur-se el premi del públic. La premissa és fàcil: un noi es queda sol amb la mainadera i, de sobte, tots dos estan en perill. Però res és el que sembla i tot va “in crescendo” fins a una memorable escena que rememora una altra de “Solo en casa”. Deu punts per a Levi Miller, promet molt aquest noi.
The Void
Un policia trasllada un home ferit a un petit hospital, i la violència no triga a desencadenar-se. Els pocs metges i pacients que hi ha es veuen envoltats per uns encaputxats i amenaçats per una estranya criatura que creix dins l’hospital. Filla del millor Carpenter, “The Void” és un festí de vísceres i de baves, i el retorn triomfal d’un terror de monstres que no han sortit del ventre d’un ordinador.
I si hi ha pel·lícules perfectes per Sitges, n’hi ha que fan emprenyar. En cada edició hi ha unes quantes que et fan pensar: què coi faig jo perdent el temps en aquesta sala? No és que “The Void” no sigui estil Sitges. Hi ha prou sang, baves, vísceres i coses llefiscoses per arribar a ser-ho, però és un despropòsit narratiu, de personatges i tot plegat amb una història ridícula sense cap ni peus.
Sitges Zombie Walk
Per relaxar-me una mica després del despropòsit de “The Void”, res millor que agafar la càmera i voltar a la recerca dels zombies que envaixen Sitges cada any.
Michel Biehn
Hem acabat el dia amb Michael Biehn, el Kyle Reese de “Terminator” i Hicks a “Aliens: el regreso”. El Festival juntament amb Phenomena l’ha projectat al Retiro, 30 anys després es pogués veure en el mateix Festival. L’han tornat a projectar amb traducció simultània, tal i com es va fer al 1986 a la mateixa sala. La traducció simultània vol dir que es projecta en versió original i la gent per sentir-la doblada porta uns cascos i des de la sala de control hi ha un equip de traductors que van traduint en el mateix moment.
L’“Alien”de Ridley Scott semblava insuperable, però James Cameron va aconseguir igualar-ne la intensitat amb aquesta seqüela, que accentuava l’acció i l’espectacularitat, multiplicant els personatges i, també, les temibles criatures ideades per H.R. Giger. A trenta anys de la seva estrena, continua sent una de les confrontacions entre humans i alienígenes més cruentes que s’han vist en una pantalla.
Aquest cop també hem gaudit amb la presència de Michael Biehn a la sala que ha permès que el públic li fes algunes preguntes. I, finalment, com coincidia amb l’aniversari de Sigourney Weaver, ens han liat per cantar el “Happy birthday” per gravar-ho en vídeo. No sé pas que pensarà Ripley del tema.
Envía una resposta