La meva 49 edició del Festival de Sitges ha començat amb la trepidant “Train to Busan” i amb l’estètica “The age of shadows”. L’obertura oficial però ha estat amb “Inside”, el remake d’un film que es va poder veure fa uns cinc o sis anys en aquest mateix Festival i amb la presència d’un dels grans, Max Von Sydow.
Inside
“Inside”, quarta pel·lícula del director sevillà Miguel Ángel Vivas i remake de la cinta de culte francesa “À l’intérieur”, ha inagurat la 49a edició del Festival de Sitges comptant amb la presència de l’actriu principal, Rachel Nichols, i el productor Adrián Guerra. “Inside” segons Miguel Ángel Vivas, “és una pel·lícula sobre dones; volia plantejar-me una cosa que mai no arribaré a entendre, que és el fet de la maternitat”. Perquè en el film l’espectador acompanya Sarah, interpretada per Nichols, durant una nit a l’espera de l’imminent naixement del seu fill. Una nit que es convertirà en un autèntic malson quan algú irromp a casa seva disposat a arrabassar-li el seu fill nounat. En definitiva, ha apuntat Miguel Ángel Vivas, “a “Inside” parlo dels temes que sempre tracto a les meves pel·lícules: de la família, la llar i com es trenca el nucli familiar”.
Fluixa inauguració segons la majoria de comentaris, em porta a preguntar: calen tants remakes? Si hi ha una ja feta prou correcta, que millora una altra versió que no aporta res de nou?
Max Von Sydow
A la Gala Inaugural del Sitges 2016, també s’ha procedit al lliurament del Gran Premi Honorífic de Sitges 2016 al gran actor suec Max Von Sydow. En roda de premsa, el director del Festival, Àngel Sala, l’ha presentat com “una de les figures que m’ha acompanyat tota la meva vida de cinèfil, pel que és un honor que estigui aquí a Sitges per rebre aquest guardó”. Max Von Sydow, amb més de 150 pel·lícules al llarg de la seva carrera i actor emblemàtic de directors com Ingman Bergman, Sydney Pollack, Steven Spielberg o Martin Scorsese, ha apuntat que “són molts els films dels que guardo grans records, però si he d’escollir només un em quedo amb “Pelle, el conquistador”, no només pel personatge que vaig interpretar sinó també per la història, una història sobre l’intent per retornar la dignitat a la gent treballadora”.
Train to Busan
Nom consagrat del cinema d’animació més adult, el coreà Yeon Sang-ho fa el salt a la imatge real amb un blockbuster d’envergadura. Hi trobem un pare que es disposa a acompanyar la seva filla de Seül a Busan, en un tren que aviat es converteix en l’únic refugi si volen sobreviure a l’horda d’infectats. Sota el múscul del thriller i el terror zombi, s’amaga una crítica social que viatja a tota velocitat.
Primer, deixeu que confessi: no em diuen res els zombies. Els trobo uns dolents d’allò més beneits. Sí, ja sé que la seva perillositat rau en la seva fam descontrolada, en la rapidesa de propagació del virus i en la quantitat que acaben sent. Curiosament, m’ho he passat molt bé amb “Train to Busan”. Un film de ritme trepidant, acció sense aturador i una càrrega social que no passa desapercebuda. Un d’aquells films que et deixa enganxat al seient abduït completament de la resta del món i patint pels protagonistes, alguns molt empàtics. Per passar-s’ho molt bé i, encara més, si tens la sort de veure-la amb l’ambient únic de Sitges.
The age of shadows
L’ocupació nipona de Corea sembla ser un dels temes estrella de la temporada. En aquest període s’endinsa també Kim Jee-woon, seguint un coreà que treballa per als japonesos i que s’infiltra en una banda de rebels. Tanmateix, els dubtes no trigaran a torbar la determinació del protagonista i a posar en risc la seva comesa, desfermant definitivament aquesta cinta d’espionatge i d’acció a dojo.
I d’una coreana, a una altra coreana. Un film d’espionatge amb l’estètica pròpia d’aquests films amb una cura per la imatge que crida l’atenció. El problema potser ha estat que després de “Train to Busan” aquesta m’ha semblat lenta, excessivament allargassada i que li costava arrencar l’acció. L’altra cosa és, si de vegades en els films d’espionatge ja costa no fer-se un embolic, en una coreana que, no ens enganyem tots se semblen una mica a través dels nostres ulls occidentals, encara és pitjor.
Envía una resposta