Carn d’anècdota familiar nadalenca: “No us ho creureu… us enrecordeu del dia aquell que havia de portar al nen al cinema? Doncs ell volia mirar una de dibuixos i…” Mec. La fiesta de las salchichas és l’últim lloc recomanable per a que un pare despistat hi estigui a prop. La irreverent i promocionadíssima idea de Seth Rogen, Evan Goldberg i Jonah Hill és un apoteòsic producte per adults, empaquetat amb tots els honors gràfics i censurat per ningú. Una casa de metàfores mai subtils.
Premissa senzilla: “per què no fabriquem una pel·lícula on els productes a vendre tenen vida i el supermercat és el seu univers? Va”. Idea extra: “i per què no els imaginem com uns malparlats terriblement ofensius i calents sexuals?”.”Avanti”, va dir algú. I, amb un equip de gala, com el director expert en animació Conrad Vernon (Shreck, Madagascar) i els guionistes de Supersalidos i Superfumados, abanderats de la nova comèdia americana perversa, es crea aquest culte al despropòsit.
El 4 de juliol, els nostres protagonistes, uns frankfurts i un paquet de panets de hot dog amb desitjos carnals, s’emocionen per la imminent elecció que algun client farà d’ells. Els comprarà i se’ls endurà al Gran Més Enllà, que és com anomenen el paradís imaginat fora del supermercat. Però la realitat trobada i la recerca de la seva difusió els sacsejarà les prestatgeries. És així com avança el blockbuster animat més insultant, descarat i groller de la última dècada. De fet, caldria tirar 17 anys enrere per trobar aquell Más grande, más alto y sin cortes de South Park.
Més que una pel·lícula de comèdia bruta, sembla un capítol estirat d’una sèrie mai rodada. O una cançó del grup Lonely island feta film. Un escenari on els personatges són plans i el guió de l’aventura és prou més fluixet que la idea base. Però que encara i així t’atraparà per la visualitat de les ridícules cames i braços sorgits d’una salsitxa amb guants blancs com a colofó. Una salsitxa acompanyada del seu brioix de hot dog, un pa de bagel jueu, un pa de pita àrab i una taco mexicana.
En essència, la pel·lícula és una excusa per fer tot tipus d’acudits verds, retòrica crítica amb l’autodestrucció humana i, per suposat, mofa de qualsevol mite religiós. Tot s’hi val en una obra espectacularment dissenyada a nivell d’imatge i so. Si bé en la música mana el que va ser el director de la banda sonora de La bella y la bestia, en la resta de la sonoritat s’imposa una salvatjada de potència en cada acció explícita.
De la bolligàmia al pizzicidi
Amb l’evident referència burlesca al món de Disney Pixar, el relat flota pel suro de la seva original idea tant com pot. El sempre divertit exercici d’imaginar realitats impossibles fa amena una història sense gran transcendència. Ara bé, l’encertadíssim final i les lucideses, per moments, en forma de gag fan brillar amb gràcia el llarg-metratge. Des de la idea de practicar sexe entre brioixos – denominada bolligàmia – a la referència d’una taco mexicana i lesbiana a la condecorada frase de Pulp fiction: “cavallers, no comencem a menjar-nos les polles encara”.
I, casualitats de la vida, el film arriba alhora que el hit del Pineapple pen es fa viral. Pot ser la divina providència o potser és que la frase “amb el menjar no s’hi juga” ha quedat sobtadament descatalogada de la mà dels accents diacrítics. En tot cas, La fiesta de las salchichas aconsegueix el seu objectiu de fer brollar el riure més embrutat que tenim guardat i un petit pensament que faràs el proper cop que vagis a picar alguna cosa de la nevera.
Envía una resposta