Elle
7Valoració
Puntuació dels lectors: (2 Vots)
8.3

Qui conegui Paul Verhoeven sabrà que el seu coixí de confort és el que té una etiqueta de ‘tèrbol’. Qui no el tingui per la mà, trigarà el que es triga en llegir aquesta frase en no oblidar-ho. En ambdós casos, crispetes a la boca i canvi de postura constant. Elle, aprofitada d’una Isabelle Huppert repel·lent i atraient, ens convida a jutjar els tabús d’escenes brutes i de vides ocultes. A pas lent, mostra alguns misteris i altres els deixa enterrats sense donar-los més importància. Lleugera, afilada i punyetera.

Gemegar: 1. Intr. Dit d’una persona: Emetre sons que expressen mal, pena o plaer sexual. Extret del diccionari de la Real Academia Española (RAE). I ve al cas perquè, del gemec neix tot, la nostra vida i la pel·lícula de Verhoeven. Als primers tres segons, la violació de la protagonista, Michelle Leblanc (Isabelle Huppert), ens avisa que el film no caminarà per sendes corbes, sinó directes. I el que comença sent una violació, lluny de convertir-se en una denúncia socorredora a la policia, es transforma en la cerca particular d’una dona empoderada. I d’aquell abús fins al final del relat, tindrem temps de contemplar tota la gama del gemec anunciada per la RAE: “el mal, la pena i el plaer sexual”.

Narrada a base de mirades que parlen massa dins d’espais burgesos de la França actual, la història barreja els traumes d’una dona amb un pare psicòpata amb l’eterna repressió sexual. Amb un incentiu: la protagonista, la víctima, no es percep com a víctima, sinó com una vibra soltera i ama d’una exitosa empresa de videojocs. I aprofitant l’avinentesa, Huppert deixar anar tota la seva anti-expressió per fer del paper un personatge sec i mesurat per ordinador. Sec com el cop de porta d’un tanatori o els calçotets d’un eunuc. I ho fa amb tanta pertinença que resulta respectable que alguns la qualifiquin com la millor actriu del moment.

Isabelle Huppert Laurent Lafitte

La pel·lícula del que va ser director de Instinto básico (1992) sentencia la seva versatilitat en el canvi subtil. Sense adonar-nos, et traspassa del tensament de queixals al riure culpable. De l’intriga a l’humor. Viatge amb transbord constant. De la soledat nocturna i els vents de tempesta a la coexistència d’un fill atontat amb una nòvia canònicament detestable. I, sobretot, com no podia ser d’una altra manera, la francesitat màxima: els sopars amb llums càlides. Morbo i converses punxegudes. Borderia de tòpic europeu.

Al costat d’aquesta actriu de moda – també a cartellera amb El porvenir -, Laurent Lafitte, en el seu paper com a atent veí, descarrega pes narratiu amb una intensa flaira d’enigma gratuït. Aquest francès, barreja física de Mark Ruffalo i Ben Affleck, empatitza més amb l’espectador que la pròpia protagonista. També aporta el poc to humanista que es pot trobar en aquestes dues hores de llargmetratge.

Amb una imatge dominant fosca i una presentació excessivament congelada, l’aparença no salva algunes mancances d’imaginació en el guió. Si bé excel·lent en la trama principal, perdut en tòpics incoherents en les subtrames familiars. Tot i així, el sexe com a punt de trobada francès ho vulnera tot, des del matrimoni a la vida, i Verhoeven ens ho empaqueta amb la duresa que es mereix, el misteri que ens excita i la poca vergonya que el defineix.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies