A mode de matrioska, la història de les 7 ànimes desafiants que s’erigeixen com a protectores d’una comunitat amenaçada va empetitint a cada capítol. Així com fan les nines russes de colorides galtes i pàl·lida pell, donant pas constant a una versió reduïda d’elles, aquests set magnífics ho són una mica menys que els del 1960 (John Sturges) i aquells, a la vegada, ja havien reduït la meravella de Kurosawa i els seus set samurais (1954). Per tant, la valentia d’Antoine Fuqua al capdavant d’aquest film ens porta un blockbuster farcit d’actors que volem veure fent allò que només als més conformistes satisfarà veure: disparar, dir quatre frases aspirants a conclusives i alliçonar-nos.
En aquesta nova versió western de Los siete magníficos s’arreplega a assegurances de taquilla com Denzel Washington (Cham Sisolm), Chris Pratt (Josh Faraday) i l’actualíssim Premi Donostia Ethan Hawke (Goodnight Robicheaux) com a epicentre d’una banda que assistirà a una injustícia per, ja que no pot fer-la justa, almenys venjar-la – cita literal -. Al seu costat, una gama pantone ètnica del que podia trobar-se aquella època als Estats Units i tant costa representar al cinema de l’oest: Martin Sensmeier fent d’indi americà (Red Harvest), Byung-hun Lee omplint el cupo d’orientals (Billy Rocks), Manuel Garcia-Rulfo com a mexicà emigrat (Vasquez) i l’enyorable Vincent D’Onofrio com l’estereotipat estatunidenc blanc (Jack Home). Entre tots, de la mà i sense tocar-se, enfronten un explotador de terres anomenat Bart Bogue (Peter Sarsgaard) que ha sembrat l’odi i que ha trobat en un dels seus abusos la fi de la permissió: Emma Cullen, interpretada per Haley Bennett, una vídua que decideix reclutar la banda i escopir a la cara a la de la resignació veïnal.
En concret, la història és un punt de trobada entre el sollevament dels oprimits contra els opressors, el western de dolents inútils i inesgotables muntats a cavall o sortits de la taverna i una èpica redemptora barata i pansida. I què funciona? Ho fa la història, inevitablement encara amable, i ho fa el senyor Washington. De fet, la parella de ball Fuqua-Denzel Washington es retroba, després d’aquell Training day (bé) i The equalizer (prou pitjor), i ho fa amb la seguretat de que el protagonista central i la seva incògnita decebedora serà el punt d’equilibri d’una pel·lícula difícil d’estrenar. O no, ja que fer un remake és assegurar-se les crítiques i l’innegable d’aquest factor pot alleugerar la càrrega. Qui sap.
You are a loco, my friend
Amanida amb rajolins d’alguna broma refrescant, la narració de color groguenc s’estavella constantment contra el mur de l’empatia. Els discursos i la camaraderia que intenten transmetre aquest guió de John Lee Hancock i Nic Pizzolatto (True Detective) no saben travessar la pantalla i romanen en un univers desconegut per a l’espectador. Una causa probable és la tòpica multiculturalitat imposada: un indi que dispara fletxes, un mexicà que diu ‘cabrón’ o ‘you are a loco, my friend’ – si la veieu en versió original – , un irlandès borratxo, un asiàtic discret, etc. Tot queda en un no res de pistolers esclaus emocionals de les seves pistoles, eufòria transitòria de quan els pobles s’establien a prop dels rius, pols a la imatge i idolatria popular als salvadors. Ah, i per suposat, una actualitat presidencial mentidera i ambigua, on apareixen sentències verbals com “si parles de dones i armes fes-ho per separat”.
I si bé aquesta banda sonora no serà recordada com la penetrant versió del 1960, sí serà recordada. Ho farà com l’última obra del compositor James Horner (Braveheart, Avatar), mort el 2015. Una banda sonora que manté el puls quan se la necessita i esdevé suficient. Un comiat musical correcte per a una pel·lícula que va bé estrenar, si més no per recordar la seva provinença. Però com diria el mateix Jack Home, “Déu, lliura’m de jutjar”.
Envía una resposta