Meryl Streep desafina en aquesta pel·lícula dirigida per Stephen Frears. I ho fa per posar-se a la pell de Florence Foster Jenkins, una rica hereva que va omplir el Carnegie Hall malgrat cantar espantosament malament.
Ambientada a Nova York el 1940, “Florence Foster Jenkins” explica la veritable història de la llegendària hereva novaiorquesa de l’alta societat, que obsessivament va perseguir el seu somni de convertir-se en una gran cantant d’òpera. Ella pensava que la seva veu era bella, però per a la resta era hilarantemente horrible. El seu ‘marit’ i mànager, St. Clair Bayfield, un aristocràtic actor anglès, estava decidit a protegir a la seva estimada Florence de la veritat. Quan Florence decideix donar un concert públic al Carnegie Hall, St. Clair ha de enfrontar-se a la seva major desafiament.
“Florence Foster Jenkins” és una comèdia agradable que se sosté amb un munt de bones interpretacions. Destaca la de la sempre solvent Meryl Streep que interpreta una dona rica, apassionada de la música i amb el somni de ser una gran cantant al costat de Hugh Grant, que interpreta un marit un pèl especial i Simon Helberg, el Howard de “The Big Bang Theory”, en la pell d’un pianista acabat de contractar per les classes de cant de la senyora Foster.
Per aconseguir els seus somnis, Florence hi troba un petit impediment: desafina terriblement. Amb tot, i enganyada per la molta gent que l’aprecia i no li vol trencar el cor, dóna concerts on tothom li diu que bé que ho fa. Fins el dia que tot surt de control.
Stephen Frears sap dirigir aquests tres actors per donar com a resultat una pel·lícula simpàtica, justeta, que explica una petita història (verídica) d’una dona peculiar. “Florence Foster Jenkins” és d’aquells films agredolços que fan riure, però a la vegada entendreixen el cor. Potser no és cap “gran pel·lícula” però l’espectador que vagi a veure-la, hi sortirà satisfet. Encara que, segurament, també l’oblidarà fàcilment.
Envía una resposta