Sembla que va ser ahir que arribàvem a Donostia sota la pluja, però ja estem al darrer dia i amb els últims films per gaudir. Avui ha arribat el torn d’un dels nostres Jedis preferits, Ewan McGregor, que se’ns ha posat a dirigir amb “American pastoral”. També ha estat la jornada on hem vist la pel·lícula que ha deixat muda la sala del Principal, “Arrival”.

Ewan McGregor

Ewan McGregor es posa rere la càmera

“Tots els directors de cinema amb els quals he treballat m’han influït, fins i tot alguns m’han ensenyat a reconèixer què és el que no cal fer”, explicava Ewan McGregor en la roda de premsa de la seva primera pel·lícula com a director “American Pastoral”, una adaptació de la novel·la de Philip Roth. “No hi ha una manera correcta de dirigir, tot depèn de la teva personalitat. En el meu cas, rodo des d’un punt de vista d’actor “, ha afegit.

McGregor s’ha dirigit a ell mateix al costat de Jennifer Connelly i Dakota Fanning. “Portava anys dins el projecte volent interpretar a ‘El Suec’. Per això, quan va sorgir l’oportunitat de que jo fos el director no vaig voler renunciar tampoc al meu paper d’actor “, ha explicat l’actor que tenia al seu costat a Jennifer Connelly acompanyant-lo en la seva visita a Donostia.

La novel·la de Roth és força crua. Narra el drama d’una família model americana, el pare és un reeixit home de negocis i la mare una ex reina de la bellesa, la filla adolescent els abandona arrossegada per les seves conviccions ideològiques, després de cometre un acte violent. McGregor, pare de quatre filles, ha connectat en aquest aspecte amb el seu personatge: “Sense arribar a aquest extrem jo també he viscut el seu rebuig durant l’adolescència i com a pare he sentit la necessitat de recuperar-les”.

“American Pastoral” és també un repàs a la història d’Amèrica a través d’imatges d’arxiu i les vivències dels protagonistes McGregor ha explicat que no ha tingut l’oportunitat de conèixer personalment l’escriptor, encara que s’ha endinsat en la novel·la per aconseguir transmetre l’essència de l’obra de Roth. “Per aconseguir-ho em vaig ficar dins de la novel·la durant molts mesos. La llegia constantment i escoltava les seves versions sonores al cotxe o fent fúting “. Sí ha rebut per escrit l’aprovació de Roth. “Va significar molt. Si no li hagués agradat hagués estat un fracàs per a mi”.

“M’ha intrigat el personatge de Dawn, perquè és fort, trencadissa, amb una complexa personalitat i que manté la seva lluita com a mare. No puc imaginar experimentar aquest tipus de pèrdua. Tinc tres fills i són un tresor per a mi, no sé com em sentiria “, ha explicat, per la seva banda, Jennifer Connelly.

American pastoral

American pastoral

Seymour Levov, el “Suec”, un atleta llegendari a l’institut s’ha convertit en un reeixit home de negocis casat amb Dawn, una ex reina de la bellesa. Però, després de la aparença impecable de la vida del “Suec”, es forja la tempesta. Quan la seva filla Merry desapareix després de ser acusada de cometre un acte violent, el “Suec” es dedica a buscar-la i a reunir, de nou, a la seva família. El que descobreix remou els fonaments, obligant-lo a mirar més enllà de la superfície i afrontar el món caòtic que l’envolta: Cap família americana tornarà a ser la mateixa.

Ewan McGregor s’ha decidit a posar-se rere la càmera amb l’adaptació d’una novel·la de Philip Roth. Curiosament en la roda de premsa, Ewan ha confessat que mai no llegeix les crítiques com a actor i que tampoc llegirà comentaris sobre la seu debut, ja que, segons ha defensat, el seu objectiu és “fer sentir alguna cosa en pantalla”. Sí que sembla que els seus amics les llegeixen: “Entenc que no totes les crítiques han estat positives i els meus amics m’ho diuen”.

Realment la versió cinematogràfica d’“American pastoral” no acaba de funcionar. Hi ha una primera part, el desenvolupament, que sí capta l’atenció però després la història es torna excessivament enrevessada, poc creïble. Als actors se’ls veu encarcarats, sobretot a McGregor i els diàlegs sonen artificiosos perquè el public es pugui sentir identificat o afectat. Una pena perquè McGregor ens cau molt bé.

Ikari/Rage

Ikari / Rage

En una de les parets d’una habitació on troben uns cossos brutalment assassinats, apareix la paraula “ira” escrita amb la sang de les víctimes. Un any després, encara no han trobat l’assassí. El cas erosiona la capacitat de la gent per confiar en els altres, especialment la de tres parelles en una petita població pesquera, a Tòquio i a Okinawa, que acaben de fer amistat amb una persona de misteriós passat. Més enllà de la confiança hi ha la ira, una emoció que tendeix a convertir-se en violenta ia revelar d’una manera imprevisible el misteri que s’amaga rere un assassinat.

“Ikari/Rage” de Lee Sang-il  amb el sempre solvent Ken Watanabe és un thriller marcat per un crim salvatge. A partir d’aquí ens endinsa en la vida de tres sospitosos. La violència dirigeix el film, però també els moments en què un ha de confiar o no en els altres. El film té moments impactants, sobretot quan la violència es desferma. Amb tot li costa acabar, s’excedeix en els epílegs i en donar molts missatges finals. Al final d’acaba fent pesada.

Arrival

Arrival (La llegada)

Quan misterioses naus espacials aterren a diferents llocs del planeta, un equip d’elit liderat per l’experta lingüista Louise Banks (Amy Adams) és reclutat per investigar. Mentre l’espècie humana es troba a la vora d’una guerra global, Banks i el seu equip busquen respostes a contrarellotge, i per trobar-les, Banks correrà un risc que podria amenaçar la seva vida i possiblement a la humanitat.

En aquesta moments no se m’acut un millor film per cloure el Festival que la nova pel·lícula de Denis Villeneuve. Un potent film de ciència ficció que uneix emoció i intel·ligència. Amb una magnífica interpretació d’Amy Adams, Villeneuve ens serveix el diàleg, la capacitat de comunicar-nos els uns amb els altres com la millor vàlua de salvar el món. Imatge, missatge, música i tocar la fibra són les característiques d’aquest nou film del director d’”Enemy”.

L’odyssée

L’odyssée / The Odyssey

El llegendari explorador Jacques Cousteau (Lambert Wilson) i el seu fill Philippe (Pierre Niney), que mantenen una relació distanciada, s’embarquen en la seva major aventura. A bord del Calipso, es trobaran l’un a l’altre, abans que la tragèdia els copegi.

“The odyssey” ens apropa la figura de Jacques Cousteau més enllà de la imatge que es va conèixer en els seus documentals surcant els mars de tot el món. El film mostra l’evolució d’aquest home que se’ns mostra primer com un aventurer, seductor, egocèntric i, molt al final, com un ecologista. La pel·lícula és curiosa per conèixer l’home, sobretot si de petits, com jo, havíeu vist els seus documentals. No deixa de ser, però, una pel·lículeta de sobretaula. Un biopic sense més ambició que la de conscienciar que el mar encara és de tots i se l’ha de protegir si volem continuar gaudint-lo.

I amb el senyor del barret vermell de submarinista donem per acabada la 64 edició del Festival de San Sebastián. Fins el proper.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies