Arriba el solet, que enyorem tots els mediterranis, el dia que dos monstres ens venen a veure. Un és el “monstre” cinematogràfic de Sigourney Weaver que va venir per primer cop a Donostia amb “Alien” i que avui torna a recollir el premi del Festival. L’altre és el monstre de ficció creat per Bayona en el film “A monster calls”, que ens ha fet encongir el cor i vessar llàgrimes durant la projecció. A més, dos directors dels clàssics: Ken Loach i François Ozón. Monstres i més monstres.
Sigourney Weaver
Aquest tros de dona que va arribar al cinema després del teatre i es va canviar el nom de Susan Alexandra pel qual ara llueix després de llegir “El gran Gatsby”. “Alien” va ser la pel·lícula que la va llançar a la fama , i que va començar el seu recorregut al festival de Sant Sebastià en 1979. “No crec que cap de vosaltres recordeu aquella visita. Vaja, és que ni havíeu nascut la majoria. Em van donar un estrany regal … Des de llavors aquest certamen ocupa un lloc molt especial en el meu cor, perquè van seleccionar aquella petita pel·lícula de ciència-ficció, perquè vaig venir amb els meus pares … “, ha explicat Weaver a la roda de premsa. Aquesta nit recull el premi Donostia, el segon d’aquesta edició. A més presenta, fora de competició, “A monster calls”, una pel·lícula que ha fregat l’emoció dels espectadors fins esgotar les reserves de kleenex.
Ella, que sempre ha interpretat caràcters forts, ha defensat el paper de la dona: “Som la cola que manté unit el món. A EUA crec que malgrat els vaivens tindrem per fi una presidenta, ja va sent hora. La nostra lluita passada està quallant amb dones en llocs rellevants. “A monster calls” té a dos grans productores darrere [Belén Atienza i Sandra Hermida]. En fi, en aquesta pel·lícula, com en molts personatges de la meva carrera i l’hi agraeixo als directors amb els quals he treballat i em van entendre, el meu paper no és només una dona amb moments vulnerables. És clar que els té, com passa a la vida real, però en aquesta vida real tampoc ens hem d’asseure a esperar que ens salvi un home”.
No li ha fet res confessar la sort que l’ha acompanyat: “Per això he treballat amb grans directors. Vostè esmenta a Allen, Scott, Weir, Fincher i Cameron. Jo afegiria a Ang Lee. No puc comparar a Jota amb cap d’ells, perquè posseeix el seu propi talent. És apassionat, amb gran confiança en si mateix, connecta de manera instintiva amb el material. Fincher, per exemple, és més intel·lectual; Jota, més volcànic. El guió de “A monster calls” calia portar-lo al públic de forma sincera, i Jota ha estat el perfecte capità per a aquest vaixell. Peter (Weir) em va ajudar a entendre com rendir-te al caos d’una pel·lícula, perquè jo venia del teatre. I em preocupava massa per la història. Hi ha un caos que pot enfonsar-te, i per això has de tenir un director fort que et guiï “.
Per Bayona estava clar el perquè de la tria de Weaver. “És obvi per què havia de triar a Sigourney per al personatge de l’àvia. A diferència d’altres actrius que encarnen dones guerreres, en el seu treball pots veure els plecs emocionals, la seva sensibilitat”
L’actriu no ha tingut por de rebatre arguments com el que no hi ha bons papers per a dones d’una certa edat. Assegura que treballa més que mai. “No envejo a Russell Crowe, que d’altra banda em sembla un gran actor, però el cinema avui, i la literatura al llarg de la seva existència, ha comptat grans històries amb potents personatges femenins. Durant anys en la comèdia apareixien dones grotesques que jo vaig voler evitar. Ara el paisatge és diferent, amb dones d’alt perfil, presidentes de grans institucions mundials, i això es reflecteix el cinema. És un excel·lent moment per a les dones”. A més ha comentat que el nou títol de la saga “Alien” s’endarrereix tant per compromisos previs seus com del director, el sud-africà Neill Blomkamp.
“A monster calls” (Un monstruo viene a verme)
Conor només té tretze anys, però sap perfectament què passarà poc després de la mitjanit. Va a tenir la mateixa malson altra vegada, aquesta “malson plena de foscor, de vent i de crits”. Ha estat així des que la seva mare va caure malalta. Encara que aquesta nit sembla diferent. Conor escolta una veu que li crida des del jardí. Davant de la casa hi ha una antiga església, amb el seu cementiri … i un vell arbre, un teix que s’ha transformat en un monstre davant els ulls de Conor. De la mà d’aquesta criatura, Conor emprèn nit rere nit una nova aventura per a fugir de les seves pròpies pors … fins que reuneixi el valor suficient per enfrontar-se al seu pitjor malson, a la seva pròpia història: la veritat.
A Bayona li agrada portar relacions maternofilials al cinema. “El orfanato”, “Lo imposible” i ara aquest monstre. Un gegant amb l’atronadora veu de Liam Neeson que ha fet vessar un munt de llàgrimes.
“La veritat pot ser molt dura d’escoltar”, deia Bayona en roda de premsa sobre aquesta cinta, un drama fantàstic que adapta la novel·la homònima de Patrick Ness sobre un nen que recorre a la seva imaginació per afrontar la malaltia terminal de la seva mare. Patrick Ness , també present davant la premsa, ha col·laborat en el guió. Per escriure la novel·la va prendre la idea original de l’escriptora Siobhan Dowd, morta abans de poder portar-la al paper. Segons Ness, darrere de la descoberta de la veritat del que parla Baiona està el pas al món adult. “Aquest moment en què comprens i acceptes que ets un individu complex amb emocions contradictòries”, ha apuntat.
El cert és que Bayona torna a emocionar i a tocar la fibra amb aquesta pel·lícula. És complicat quedar-se indiferent davant d’aquesta cinta sense que t’afecti en un moment o un altre. L’evolució de Conor per acceptar la pèrdua imminent, però també certes veritats que li explica el “monstre” com què, potser, la bruixa del conte de fades no era la més dolenta o que hi ha altres monstres com la ira que poden sorgir dins de qualsevol de nosaltres. “Un monstruo viene a verme” té un munt de capes de lectura. Segons el seu director cinc. Un film que combina la música de l’Orfeó donostiarra amb uns silencis que trenquen l’ànima per una banda i els actors amb unes ilustracions estil aquarela que donen forma als contes que explica l’arbre gegantí que visita Conor a les 12.07.
La pel·lícula s’estrenarà el 7 d’octubre als cinemes. Aneu-hi ben carregats de kleenex, us faran falta.
I, Daniel Blake
Per primera vegada a la vida, i víctima de problemes cardíacs, Daniel Blake, fuster anglès de 59 anys, es veu obligat a recórrer a les ajudes socials. No obstant això, tot i que el metge li ha prohibit treballar, l’administració l’obliga a buscar una feina si no desitja rebre una sanció. En el transcurs de les seves cites al centre de treball, Daniel es creua amb Katie, una mare soltera de dos nens que va haver de acceptar un allotjament a 450 quilòmetres de la seva ciutat per evitar que la enviïn a una llar d’acollida. Presoners de l’embolic d’aberracions administratives actuals de la Gran Bretanya, Daniel i Katie intentaran ajudar-se mútuament.
“I, Daniel Blake” és el drama social dirigit per Ken Loach amb una Palma d’Or a Cannes que s’ha pogut veure a la selecció de Perles del Festival. La pel·lícula tracta, en clau agredolça, la burocràcia (o burrocràcia) que atrapa els més desesperats per, en comptes d’ajudar-los, atrapar-los en una xarxa que no els deixa sortir i que els acaba enfonsant del tot. Això li passa al protagonista Daniel Blake perfectament interpretat per Dave Johns, al costat de Hayley Squires.
Un film que critica de manera contundent però que ho fa, la major part del temps, amb ironia aconseguint arrencar somriures de com de ridícules resulten certes situacions i al mateix temps comunica a la perfecció com poden ser de desesperant quan la teva vida hi depèn. Amb tot el desenllaç del film és massa evident, excessivament tradicional i trenca el que podria haver estat una crítica contundent però a l’hora un pèl diferent.
Frantz
En una petita ciutat alemanya després de la I Guerra Mundial, Anna va cada dia al cementiri a lamentar la pèrdua del seu nòvio Frantz, que va morir en una batalla a França. Un dia es troba amb Adrien, un jove francès que ha anat a dipositar flors a la tomba de Frantz i la presència en un país que acaba de perdre la guerra encendrà passions trobades.
François Ozon , guanyador de la Concha d’Or i del Premi del Jurat al Millor Guió al Festival de Sant Sebastià de 2012 per “Dans la maison”, acumula una àmplia i premiada filmografia, amb títols com “Sous li sabre”, que va competir en la Secció Oficial de Sant Sebastià, “8 femmes”,”Swimming Pool”, “Angel”, “Le refuge”, premi Especial del Jurat a Sant Sebastià, “Potiche”, “Jeune et jolie”, guanyador del premi TVE-Una altra Mirada del Festival de Sant Sebastià o “Une nouvelle amie”, amb la qual va tornar a la Secció Oficial del Zinemaldia.
Ozon fa petites joies i aquesta ho és. Una història de perdó però també d’amor. No només del romàntic, també del paternofilial, del de sacrificar-se per l’altre, del de guardar-se les coses dolentes perquè l’altre sigui feliç. Jugant amb el color o l’absència d’aquest ens trallada a dies després de la primera guerra mundial enmig de guanyadors i perdedors. De guanyadors als que no els agrada com han guanyat i perdedors que se senten culpables de tot el que han perdut. I enmig, una noia que perd un amor i en guanya un altre i en tots dos casos no aconsegueix ser feliç. Una peça de cinema delicada i preciosa.
Envía una resposta