Si no fos perquè el thriller que arrancava avui la Secció Oficial (“Que Dios nos perdone”) ve carregat de testosterona, podriem dir que aquesta ha estat una jornada femenina on ha brillat sobretot la magnifica actriu Isabelle Huppert amb dues pel.lícules (“L’avenir” i “Elle”) i una nouvinguda, Florence Pugh, que ha sorprès crítica i públic amb una poderosa mirada i compostura a “Lady Macbeth”.

Les dues pel.lícules vistes a Perlas tenien nom i cognom propis: Isabelle Huppert. Una actriu en majúscules, de presencia estupenda, capaç d’abordar papers de tota mena amb una solvència fora de mida i a sobre confessar-nos avui a la premsa que ella “Mai he pensat que això d’actuar fos difícil“.

La primera cinta on ens ho demostra és a “L’Avenir” (El porvenir), el retorn de la directora francesa  Mia Hansen-Løve a San Sebastián després d’haver acumulat elogis amb “Eden” a la secció oficial de fa dues edicions. En aquesta ocasió, dins de la secció Perlas, ens porta la història d’una professora de filosofia que pateix un procés de deconstrucció de la seva vida quan el seu marit decideix separar-se’n i la seguretat de la seva feina comença a esquerdar-se.

L'avenir Isabelle Huppert Mia Hansen Love

A través d’aquest camí cap a la redefinició personal de la Nathalie, que passa per replantejar-se de dalt a baix els conceptes de felicitat, relacions familiars, autoafirmació, llibertat… Mia Hansen-Love retrata també amb gran naturalitat una noció de feminitat en el món actual. I ho fa centrant-se en moments que no són grans cops d’efecte sino que discorren com aquelles coses qüotidianes que poden semblar trivials i mundanes però en el fons són les que canvien una vida.

Venint d’on veniem (la mencionada “Eden“), “El porvenir” resulta a estones masa reposada, faltada d’un plantejament més atrevit. Però de nou, i si es que feia falta, ens reconfirma la seva realitzadora com un dels grans valors del cinema europeu.

I si Isabelle Huppert està magnífica interpretant aquesta Nathalie que entoma amb estoicitat i resolució els cops que li dóna la vida, encara va un pas més enllà a la segona pel.lícula on l’hem poguda veure avui. A “Elle” es posa a les ordres del sempre atrevit Paul Verhoeven per adaptar la novel.la “Oh…” de Philippe Djian.

En ella se’ns presenta la Michele, una dona que dirigeix una companyia de videojocs on sembla que hagi d’estar constantment fent valer el seu criteri en un equip d’homes. La seva no ha estat una trajectòria fàcil, essent filla d’un home que va ser acusat de múltiples assassinats i havent vist com fins i tot de nena molts van posar en dubte la seva participació en els fets. Ara ja adulta, podria haver deixat enrera els fantasmes construint-se una exitosa carrera i una vida còmoda. Però un dia un home entra a casa seva i la viola. I la manera personal i particular que la Michele té d’afrontar-ho i reaccionar-hi sorprendrà a tots els que l’envolten i la portarà a ella mateixa per un seguit de curioses decisions.

Isabelle Huppert Elle Paul Verhoeven

Elle” és una pel.lícula extranya, que decideix fer front a aquest dur plantejament amb una posada en escena carregada d’un humor molt negre i saltantant-se a la torera el que pugui ser políticament correcte o no. Verhoeven i el seu guionista David Birke decideixen que la vida de la Michele no es torni un drama descarnat i fosc, sino tot el contrari, quasi una vibrant aventura conduida per l’especial caràcter de la protagonista que tenen entre mans. I Huppert els accepta el joc amb la seva brillant interpretació d’aquesta dona complexa, imprevisible i deshinibida que es posa el públic a la butxaca durant tot el metratge.

I d’una actriu consagrada a una pràcticament desconeguda, el nom de la qual molts ens hem apuntat des d’avui per tenir-la al radar: Florence Pugh. Dins de la Secció Oficial, es presentava “Lady Macbeth“, pel.lícula de William Oldroyd que no és una recreació del cèlebre personatge de Shakespeare sino que adapta i anglifica la novel.la “Lady Machbeth of the Mtsensk” del rus Nikolai Leskov. La seva protagonista, però, té trets en comú amb la senyora de Macbeth, mancada d’escrúpols quan es tracta d’aconseguir els seus objectius.

Aquí la protagonista és la Katherine, una jove de l’Anglaterra victoriana a la que fan casar-se amb un home més gran i no massa donat als afectes. Obligada pel seu nou entorn a no sortir de casa i dedicar les hores a la oració i la lectura, la noia no trigarà en trobar en el mosso Sebastian, una manera més plaent de passar el temps. Aquesta passió i felicitat retrobades la portaran a actuar de forma implacable per no perdre-les, surti qui surti ferit pel camí.

Lady Macbeth Florence Pugh

La pel.lícula de Oldroyd aposta per una posada en escena austera i centrada en espais molt reduits per fer-nos partíceps de l’enclaustrament físic i emocional de la Katherine en un món sense gaires llibertats on qualsevol espurna de passió serà la vàlvula d’escapament que ho pot fer saltar tot pels aires. La seva gradual i creixent corrupció i crueltat expressen aquí no tant una lluita pel poder, com a l’obra shakesperiana, sino simplement per la llibertat sexual i personal de la protagonista en aquesta opressiva gàbia del segle XIX.

I aquest paper complexe, d’emocions que neixen molt endins però s’han de mostrar molt subtilment cap enfora, és el que ens ha agafat a molts per sorpresa en la gran interpretació de Florence Pugh. Una jove de potent mirada i compostura, capaç de portar tota la història sobre les espatlles amb una força i convicció admirables.

Però els homes també havien de tenir avui el seu racó a la Secció Oficial i ells són els protagonistes d’un nou thriller espanyol dirigit per Rodrigo Sorogoyen. El realitzador de “Stockholm” (2013) torna a deixar la tele pel cinema en aquest segon llargmetratge, “Que Dios nos perdone“, on s’inspira en un cas real per muntar juntament amb la coguionista Isabel Peña una tensa investigació policial.

L’inspector Valverde (Antonio de la Torre), un home tartamut i amb problemes per les relacions personals, i l’Inspector Alfaro (Roberto Álamo), un policia amb un temperament descontrolat, són els companys que investiguen la mort d’una anciana. Els detalls del crim els porten a descobrir implicacions que els seus companys havien passat per alt i que els posaran sobre la pista d’un assassí en sèrie que sembla estar pagant amb dones de certa edat les seves frustracions personals.

Que Dios nos perdone

A la pel.lícula se li veu alguna costura evident i ens ha deixat una mica inquietes amb un missatge una mica ambigu sobre la violència de gènere en un moment donat. Però en conjunt resulta un thriller efectiu, tens i que sap aprofitar al seu favor tant els elements d’ambient que s’hi han afegit (com la visita del Papa a Madrid i les manifestacions del 15M durant els fets) com sobretot el magnífic treball dels seus dos protagonistes. Antonio de la Torre amb la seva contenció emocional i un treballat tartamudeig que no cau mai en el ridícul, i Roberto Álamo trobant l’equilibri entre l’home familiar i policia brutal que no sempre sap conduir les emocions de la millor manera.

Algun company deia a la sortida de la projecció que el cinema espanyol sembla haver trobat en el gènere del thriller l’espai on excel.lir per fi, i Sorogoyen i la seva pel.lícula certament aporten punts a la idea.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies