Escric aquestes línies encara amb la veu ronca després del meu primer festival de música, malgrat no complir amb la mitjana d’edat dels debutants. Mai m’he considerat una entesa; he descobert diferents grups via amics i Spotify, però estic molt lluny de ser una experta.

Em van oferir anar al Sonorama a l’agost, un festival indie consolidat des del seu inici en 1998 i que any rere any ha anat duplicant els seus assistents. Coneixia a alguns grups convidats i em vaig apuntar. Durant el transcurs del festival vaig tenir l’oportunitat d’observar les marees de gent traslladant-se d’un escenari a un altre amb una nova extensió del seu cos: un gran got d’alcohol. Com tots sabem, la suma de cansament i beguda implica passar per diferents etapes i la mateixa eufòria emocional es pot transformar en reflexió profunda. I allà estava jo, envoltada de joves que saltaven amb lletres que acostumaven a ser rebels amb la finalitat de trencar amb el status quo i no vaig tenir res millor a fer que abstreure’m i plantejar-me per què tots ells decidien anar al Sonorama sense probablement conèixer més de deu cançons i no trepitjaven un teatre posat que aquest últim pretén tenir un caràcter denunciable. Per què Frinje, Almagro o Alcalá vesteixen aquestes marees endogàmiques i no són els joves els que assisteixen? Quin és el factor que els fa anar a un festival de música i que no es morin de ganes per conèixer teatre? La resposta és ràpida i implacable com els efectes del responsable: La festa i l’alcohol.

Els grups musicals, siguin caps de cartell o no, es traslladen a un segon pla per ser el fil musical de les borratxeres de gairebé adolescents que salten tant si canten en anglès o cantonès o si d’una balada es tracta. The Hives, Mando Diao, Corizonas o León Benavente es converteixen en un murmuri que resultarà més fàcil d’oblidar que les ressacas esdevenidores.

Amb aquestes línies no pretenc dir que aquesta joventut és imbècil. Estic segura que tenen les seves preocupacions i que els costa fugir d’aquest estat característic de l’edat en la qual es troben. Som una generació que està trencant amb molts dels cànons que van viure els nostres pares. Tenim unes lluites diferents o continuem unes altres molt àrdues com la igualtat social de la dona enfront de l’home. I insisteixo a remarcar que aquests assistents al Sonorama són totalment capaços de liderar les seves batalles, però pretenen fer-ho a cop de glop de calimocho? La nostra escopeta ha d’estar carregada de cultura i un festival de música pot oferir-ho sempre que el botelló no li robi el protagonisme. Tota aquesta situació em va recordar al capítol de South Park en el qual uns hippies es munten un festival i es passen nou dies borratxos i col•locats dient que estan canviant el món.

Davant aquest paisatge desolador, què poden fer els professionals de les arts escèniques per incentivar el consum de cultura juvenil? Teatre dirigit expressament per a joves. He llegit que denominar així a aquest tipus de teatre ja és un error per part de la cultura però considero necessari que es produeixin peces amb les quals guanyar-nos als joves, amb les quals puguem demostrar que poden tenir un altre tipus d’entreteniment que fins i tot els iniciï el debat i reflexionin. Recordo una conversa amb la meva companya Pinar Bermudo en la qual em va desvetllar per què havia decidit fer l’obra que ara mateix té en cartell: El trato (aprofito per promocionar-la i comentar que estarà a la Sala Tú els dissabtes de setembre). Aquest text, escrit i dirigit per ella, no té més pretensió que dirigir-se a un públic jove per entretenir-lo i aconseguir que al seu espectador li piqui el verí del teatre per seguir veient més i més teatre. “Vull que gaudeixin i que vulguin tornar al teatre.” Pot ser que sigui una alternativa real amb la finalitat que molts joves trobin un altre passatemps i que els ompli?

La veritat és que en nombroses ocasions ja s’ha intentat dirigir un producte escènic cap a joves o adaptar clàssics i, des del meu humil punt de vista, crec que la majoria han estat un error per tenir un denominador comú: la creença equivocada de com són/som els joves. Perquè no. No són uns éssers que es caracteritzin per beure, cardar i parlar malament i i fa anys (o pot ser que dècades) que els representem així. Assegura Fernando J. Lópezque subestimamos a los adolescents, infravaloramos su sentido crítico” en una entrevista del país. L’autor i professor dedicat a aquest públic tan oblidat per la cultura, ha publicat alguns textos intentant donar veu i curiositat a joves.

Necessitem un teatre de qualitat per a adolescents i joves. Un teatre amb valors i lluites vigents que els afectin i se sentin partícips de la seva història, que –com diu Mr Robot– “puguem canviar el món”. Hem d’aconseguir que els joves saltin tacant-se de calimocho i cantant “Arriba los de abajo” de Egon Soda amb la finalitat de què el missatge cali més en ells que les taques.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies