Encara amb pluja, l’arribada de Hugh Grant ha coincidit (i no metafòricament) amb una escletxa de sol. Bonello i la seva “Nocturama” ha fet esclatar la polèmica. Continua el Festival de Donostia.
Florence Foster Jenkins i la visita de Hugh Grant
“No crec que segueixi sent un sex symbol, sinó només una curiositat”, ha manifestat amb ironia britànica Hugh Grant en roda de premsa. L’actor de “Cuatro bodas y un funeral” presenta a la secció de Perles del Festival ‘ Florence Foster Jenkins’, que protagonitza al costat de Meryl Streep. Atractiu, encara que ja no és aquell jovenet de “Nothing hill”, ha estat simpàtic a la roda de premsa al més pur estil british.
Ambientada a Nova York el 1940, “Florence Foster Jenkins” explica la veritable història de la llegendària hereva novaiorquesa de l’alta societat, que obsessivament va perseguir el seu somni de convertir-se en una gran cantant d’òpera. Ella pensava que la seva veu era bella, però per a la resta era hilarantemente horrible. El seu ‘marit’ i mànager, St. Clair Bayfield, un aristocràtic actor anglès, estava decidit a protegir a la seva estimada Florence de la veritat. Quan Florence decideix donar un concert públic al Carnegie Hall, St. Clair ha de enfrontar-se a la seva major desafiament.
La pressió de treballar sota les ordres de Stephen Frears i al costat d’una de les més grans, Meryl Streep el va fer documentar-se més que mai, “Vaig llegir diaris i cartes que s’han conservat i el que em va sorprendre més va ser que durant la seva vida i fins a la mort escrivia per aconseguir un petit paper en una obra de teatre, alguna cosa. Volia que la gent sabés que amb aquest historial havia un actor tràgic per sota sense feina “, ha comentat.
No ha volgut comentar res sobre el Brexit, encara que la seva cara era un poema. Ha comentat que no és fàcil interpretar a l’etern heroi romàntic sense acabar sent “avorrit i mal educat”.
“Florence Foster Jenkins” és una comèdia agradable amb un munt de bones interpretacions. Destaca la de la gran Meryl Streep que interpreta una dona rica, apassionada de la música i amb el somni de ser una gran cantant al costat de Hugh Grant, que interpreta el seu marit i Simon Helberg, el Howard de “The Big Bang Theory”, en la pell d’un pianista acabat de contractar per a les classes de cant de la senyora Foster. Per aconseguir els seus somnis hi troba un petit impediment: desafina terriblement. Amb tot, i enganyada per la molta gent que l’aprecia, dóna concerts on tothom li diu que bé que ho fa. Fins el dia que tot surt de control. El film ha arrencat un munt de riures ideal per desengreixar la jornada.
Eiðurinn /The oath
Finnur és un cirurgià cardíac d’èxit i té dos fills. La seva vida familiar comença a complicar-se quan la seva filla Anna inicia una relació amb un traficant de drogues molt manipulador. Com el control del nuvi sobre Anna i sobre tota la família és cada vegada més estret, Finnur es veu obligat a prendre mesures dràstiques.
El tema “The oath” no és nou: el pare disposat a qualsevol cosa pels seus fills. Aquest cop es tracta a través d’un thriller fred com ho són les novel·les policials que ens arriben d’aquests països del nord d’Europa i amb el paisatge islandès. La pel·lícula és correcta, sense més. Intenta jugar amb la dualitat dels personatges. Els bons no són tan bons, i els dolents també tenen el seu cor, però és queda en la superfície. No arrodoneix el missatge i acaba sent un film fàcilment oblidable un cop ets fora de la sala.
Nocturama
Un matí a París. Un grapat d’adolescents de diversa procedència. Cada un d’ells comença a executar una estranya dansa al laberint del metro i els carrers de la capital. Semblen seguir un pla. Els seus gestos són precisos, gairebé perillosos. Es reuneixen al mateix lloc, uns grans magatzems, a l’hora del tancament.París entra en erupció. La nit comença …
Sempre hi ha alguna polèmica en els Festivals. Pel·lícules que divideixen públic i , sobretot a la crítica, en gent que la defensa a capa i espasa i d’altres que acaben odiant-la. “Nocturama” és la d’aquest any. Per un bàndol els que defensen l’intent de reflexió de la pel·lícula de Bonello, l’exercici de provocació. Per l’altre els que defensen (defensem) que no diu res, que només posa a uns nois en una posició poc explicada i gens verosímil. Què és més important generar la discussió o fer-ho amb un relat que narrativament parlant té més forats que un formatge gruyère? Consumisme, la poca esperança dels joves, el terrorisme, la brutalitat policial… tots aquests temes esquitxen a l’espectador des de “Nocturama”. Entrar en la manera que els tracta, mirar de no embogir amb la repetició de seqüències o la buidor dels personatges ja és un altre tema que ha dividit els que l’han vista. Als de la Finestra aquella colla de jovent perduts en “El corte inglés” ens han crispat bastant. “El club de los cinco” tenia més contingut. Això sí, ha aconseguit que el seu film no li sigui indiferent a ningú.
Envía una resposta