The Beatles: eight days a week
7Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Ron Howard, amb la seva versatilitat de conte de fades i comèdia fresca, ens apropa aquest cop a un rockumental sobre allò inabastable, indiscutible i inaguantable: The Beatles per dins i per fora. A partir de la incursió a les macro-gires del grup anglès, el que va ser director de pel·lícules com Una mente maravillosa o Cinderella Man i de documentals com el Made in America de 2013, troba una excusa per rememorar la llegenda pop més etèria del segle XX a través del nucli intern dels quatre de Liverpool, les seves ocurrències i els seus sentiments mentre a fora el món cremava.

Amb la memòria al pretensiós dia en que The Beatles van conquerir sense bandera els Estats Units, aquell 9 de febrer de 1964, tocant per primer cop al país i amb el condecorat Ed Sullivan com a mestre de cerimònies, la pel·lícula circula per la bogeria instaurada des d’aquell instant, però concebuda molt abans, amb tanta música com brillantor dialèctica. Tot i així, no caldrà ser cap especialista per comprovar que aquest Eight days a week pintarà una visió menys ideal i més realista de l’aproximació al calvari que, sense avisar, van intentar domar aquests quatre músics, genis i marrecs. Aquells que van representar qualsevol moviment desafiant dels anys 60, que tenien per obligació treure un single cada 3 mesos – i un àlbum cada 6 –  i que gaudien d’una qualitat prolífica senzillament comparada a Mozart.

I el film tira endavant gràcies a la col·laboració de la ja totalment exempta de rancúnia Yoko Ono, els testimonis actuals o pretèrits de McCartney, Lennon, Harrison i Ringo, un sac d’entrevistes a l’entorn implicat i el material visual recol·lectat de sota les pedres d’arxius plens de pols o fans acèrrims. D’aquells anys de canvi. D’aquells anys que els ‘fab four’ van fer mudança musical arreu del món, dels 250 concerts, del maldecap pels policies locals de màniga curta i gorres fosques, de les connexions amb la megafonia d’estadis per reproduir el so dels directes, del vaivé esquerra-dreta de Paul mentre canta i dels pares anunciant a reputats periodistes que The Beatles eren el càncer de la societat occidental. De tot això beu el film, tan assedegat com satisfet finalment.

Com el bar de cantonada sospitosa que a les 23:30 et diu que ja només et fa entrepà de frankfurt i patates equivocadament braves, només aquestes dues coses i només frankfurt i braves, Eight days a week t’ofereix la versió interna de la pertorbació universal beatle de la mà dels protagonistes i fans sense història cridant i defallint, només aquestes dues coses i només protagonistes i noies defallint.

The Beatles: eight days a week

A estones pel·lícula de terror, a estones documental incident. L’obra de Howard recorre els escenaris que els Beatles van crear justificant-los amb un agraït repàs històrico-musical només audible per l’espectador, mai per les eixordadores fanàtiques, i una picaresca enginyosa nascuda de la complicitat de la germanor i la més estricta definició de ser ‘uns caradures’. Tot és susceptible de ser bromejat. Tot. I ni un pas enrere. Ni una situació escapa a la seva mordacitat. Ni quan el perdó és obligat i la gravetat màxima. Sempre hi ha un riure sota la taula, sembla transmetre la narrativa fílmica.

I és que tan difícil com escriure una crítica cinematogràfica sobre The Beatles sense gastar referències musicals ni enarborar una cita magnànima d’un dels membres canalles, ha de ser dirigir una pel·lícula sobre els teus ídols sense ensucrar-la. I tot i no aconseguir-ho del tot, Howard deixa albirar la foscor de les sessions d’estudis, on la màgia, no se sap si negra o blanca, tenia cabuda. També canta a la realitat les tendències prematures a l’esgotament mediàtic de George Harrison i John Lennon.

Deia Plató que el concepte de mite necessitava d’un escrutini exhaustiu per delimitar la seva pertinença i, en cas de ser correcta, convèncer les mares i les institutrius per a que expliquessin els mites autoritzats als nens. Doncs bé, acceptant que el de The Beatles és el més unànime mite autoritzat de la modernor, per davant de la cervesa i certament per davant de la religió, aquesta pel·lícula l’aborda des d’un enfocament alliberador. Alliberador de la càrrega que algú, potser ells, van col·locar-se a les seves blanques espatlles. Alliberador de l’antagonista, la massa i la pressió. De senyores a concerts repartint mocadors i periodistes traient espuma per la boca abans de preguntar-los.

Però com sempre, ells tenien un single més. Quin? Tancar-se a l’estudi.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies