Això s’acaba. Els últims dies han portat dues pel·lícules, ‘The Woman Who Left’ de Lav Diaz i ‘Paradise’ d’Andrei Konchalovsky que sonen entre les candidates a entrar en el palmarès. Kusturica malgrat el temps passat des del seu anterior film de ficció sembla seguir encallat amb els seus temes i formes de sempre.

Uns mesos després d’haver guanyat el premi Alfred Bauer del Festival de Berlín amb ‘A Lullaby to the Sorrowful Mistery‘, el filipí Lav Diaz ha presentat a la Mostra de Venècia ‘The Woman who Left‘, la seva pel·lícula sobre una mestra d’escola, Horacia Somorostro, que surt de la presó el 1997 després de 30 anys de ser condemnada per error.

The woman who left

Rodada en un blanc i negre gairebé sempre sobreexposat i a base de llargs plans fixos perfectament enquadrats (que la majoria de vegades conformen una seqüència per ells mateixos), ‘The Woman Who Left‘ explica la recerca de la seva família per part d’Horacia i sobre tot, la de la venjança contra el culpable de la seva reclusió. Lav Diaz omet explicar l’impacte en l’ex reclusa dels canvis esdevinguts en la societat filipina en el període en el qual la protagonista ha estat reclosa, com si certes coses a Filipines fossin immutables.

Però mentre el film va avançant a consciència i monòtonament en la construcció d’aquesta venjança al llarg dels seus excessius 226 minuts, aquest es va enriquint a mesura que l’entorn i la denúncia social es van filtrant en la pel·lícula. I gràcies també a l’aparició del personatge d’Hollanda, un travesti que dóna a la pel·lícula algun dels seus moments més emotius i que aconsegueix que la pel·lícula s’elevi després d’una primera meitat en què avança sense un rumb definit.

També està rodada en blanc i negre. ‘Paradise‘ d’Andrei Konchalovsky, una altra de les pel·lícules que com l’anterior, sona com a candidata ferma a entrar en el palmarès, sobretot per la seva temàtica. ‘Paradise‘ narra la forma en què tres persones, un col·laboracionista francès, un militar alemany d’origen aristocràtic i una princesa russa que protegia nens jueus al París ocupat i que serveix de nexe entre tots dos, van viure el final de la Segona Guerra Mundial.

Paradise Andrei Konchalovsky

Konchalovsky, guanyador del Lleó de Plata al millor director de l’edició de 2014 per ‘El cartero de las noches blancas‘, malgrat la seva temàtica no busca grans seqüències de violència i desolació a ‘Paradise‘. El seu retrat és més íntim. Partint de les confessions a càmera dels seus tres protagonistes construeix una mena d’original obra de cambra sobre les seves accions, els seus motius i els seus desitjos fins a uns segons finals obvis, innecessaris i qüestionables que li tallen el vol al plantejat fins aquest moment.

El doble guanyador de la Palma d’Or per ‘Papá está en viaje de negocios‘ i ‘Underground‘, Emir Kusturica torna al cinema de ficció en companyia de Monica Bellucci amb ‘On The Milky Road‘ després de 9 anys allunyat d’aquest. I malgrat el temps que ha passat, els plantejaments artístics i temàtics del director amb prou feines semblen haver canviat.

On the Milky Roadsegueix la mateixa via de ‘Gato negro, gato blanco‘, ‘La vida es un milagro‘ o ‘Prométeme‘: guerra dels Balcans, tocs folklòrics, trepidació, barroquisme, histrionisme… portant el seu estil gairebé fins l’autoparòdia. Només en la part final sembla buscar nous camins i sortir dels seus camins trillats, però els resultats són irregulars i poc inspirats.

On the milky road Emir Kusturika Monica Bellucci

La tercera pel·lícula italiana presentada a concurs ha estat, ‘Questi Giorni‘ de Giuseppe Piccioni sobre el viatge de quatre joves amigues a Belgrad amb l’excusa d’acompanyar a una d’elles a la qual li ha sorgit una oportunitat de treball. Quatre amigues amb força poc en comú, cadascuna amb les seves particularitats i circumstàncies (en això el guió no es talla), cadascuna vivint un moment clau de la seva jove vida i cada una més que buscant aclarir el seu futur, a l’expectativa del que que aquest els ofereixi.

Questi Giorni Giuseppe Piccioni

Una road movie plena d’estereotips i tòpics (en els personatges, en les situacions del viatge i en la seva evolució) que a falta d’un objectiu narratiu definit acaba contagiada per la pròpia indefinició del recorregut dels seus personatges i a la qual no salva ni la destacada presència de Margherita Buy.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies