Mel Gibson torna a dirigir després de 10 anys d’aturada i presenta, ‘Hacksaw Ridge’, l’epopeia d’un superheroi americà: un objector de consciència que va salvar la vida de 75 persones a la batalla d’Okinawa de la Segona Guerra Mundial. Soroll i fúria al servei d’un missatge patrioter i el radicalisme religiós. En el concurs, dues pel·lícules llatinoamericanes i dues italianes amb resultats dispars.

Gairebé 10 anys després de l’estrena de la seva anterior pel·lícula com a director, ‘Apocalypto‘, Mel Gibson ha presentat ‘Hacksaw Ridge‘, basada en la vida de Desmond Doss, el primer objector de consciència de l’exèrcit nord-americà, que si bé es va allistar de forma voluntària per lluitar a la Segona Guerra Mundial, es va negar a disparar i fins i tot, a tocar una arma. Les seves gestes a la batalla d’Okinawa, en la qual va salvar la vida de 75 persones, el van fer mereixedor de la Medalla de l’Honor del Congrés nord-americà. La pel·lícula està protagonitzada per Andrew Garfield, Vince Vaughn, Sam Worthington i Hugo Weaving.

Hacksaw Ridge Andrew Garfield Mel Gibson

 

Després d’una primera part molt convencional en la qual un Gibson molt mesurat explica de forma tòpica el ‘noi coneix a noia’ de tota la vida i la instrucció militar tantes vegades vista en el cinema i la televisió, el guanyador de l’Oscar per ‘Braveheart‘, llança tota l’artilleria pesada per recrear, a la seva manera, la batalla que dóna títol a la pel·lícula. Gibson utilitza tot l’arsenal de recursos al seu abast, que són molts, per explicar l’epopeia del seu protagonista i converteix l’hora final de ‘Hacksaw Ridge‘ en un espectacle gore-bèl·lic emfàtic, exagerat i grotesc. No només pel que explica, sinó sobretot, per com ho explica. Planificació, enquadraments, música, so eixordador… tot al servei de la glorificació de les gestes de Desmond Doss, (al que converteix en un autèntic superheroi americà), el patriotisme i l’integrisme religiós.

A concurs

En la competició pel Lleó d’Or s’han presentat dues pel·lícules llatinoamericanes, ‘La región salvaje‘ del mexicà Amat Escalante i la coproducció hispanoargentina ‘El ciudadano ilustre‘ dirigida pels argentins Mariano Cohn i Gastón Duprat, i dues italianes, el documental experimental ‘Spira Mirabilis‘ de Massimo D’Anolfi i Martina Parenti i la comèdia ‘Piuma‘ de Roan Johnson.

Amat Escalante, tot un habitual del Festival de Cannes, on la seva última pel·lícula, ‘Heli‘ va guanyar el premi al millor director el 2013, debuta a la competició del festival venecià amb ‘La región salvaje‘, tot un canvi en la seva filmografia, ja que al costat del tractament realista habitual de les seves pel·lícules, per primera vegada introdueix elements fantàstics.

La región salvaje

Els protagonistes de ‘La región salvaje‘ formen una família tradicional en un entorn conservador, misogin i homòfob. L’arribada de Verónica, una jove misteriosa amb una estranya ferida, serà el detonant d’una sèrie d’estranys esdeveniments.

La región salvaje’ és una pel·lícula imperfecta. Plena de bones idees i d’arestes. Algunes interpretacions no estan a l’alçada, la posada en escena sembla descurada, alguns passatges requerien un desenvolupament major. Però també és magnètica i suggerent.

Escalante aconsegueix una pel·lícula estranya i pertorbadora, en què xoquen unes normes conservadores que marquen unes pautes de comportament concretes, amb uns personatges que senten que les seves vides estan buides i busquen alguna cosa amb el que omplir-les. Una barreja estimulant de cinema social amb elements de conte infantil (aquesta cabana al bosc, aquesta criatura misteriosa) i per descomptat, el sexe.

La pel·lícula que ha rebut l’ovació més gran en finalitzar la seva projecció per a la premsa és la coproducció hispanoargentina, ‘El ciudadano ilustre‘ dels argentins Mariano Cohn i Gastón Duprat, que el 2009 van aconseguir un gran èxit amb ‘El hombre de al lado‘.

El ciudadano ilustre

Cohn i Duprat tornen a basar la seva pel·lícula en la tensió entre els que viuen a l’entorn intel·lectual / cultural / cultureta i els que ignoren a aquest món i ho perceben com una cosa llunyana. En aquesta ocasió expliquen la tornada a la seva ciutat natal d’un escriptor argentí després de guanyar el Premi Nobel, ciutat de la qual va sortir sent encara molt jove i que d’una o altra manera va servir d’inspiració per a gran part de la seva obra. I com diu el refranyer es demostra que ningú és profeta a casa seva.

En aquesta tornada es trobarà a antics amics i companys, a afeccionats de la seva obra, a persones que intentaran aprofitar-se de la seva fama i per descomptat, a envejosos i gent que s’ha sentit d’una o altra forma, utilitzada en el camí a la glòria de la celebritat local.

El ciudadano ilustre’ està plena de situacions amb gran potencial cinematogràfic (encara que també altres massa tòpiques), però sembla excessivament preocupada per caure simpàtica. Per buscar la riallada de l’espectador a qualsevol preu. Però hi ha alguna cosa que grinyola entre aquest to amable. Els fets narrats semblen imaginats per ments molt més recargolades i cíniques, el que provoca un desajust entre el que l’espectador veu i sent i la forma en la qual l’hi expliquen.

També compta amb una parella de directors la primera pel.lícula italiana presentada al concurso, el documental experimental al voltant de la inmortalitat, Spira Mirabilis de Massimo D’Anolfi i Martina Parenti.

Spira Mirabilis

El documental es recolza en 5 històries, cadascuna d’elles relacionada al seu torn amb els 5 elements de l’antiguitat: la terra representada per les estàtues de marbre del Duomo de Milà, l’aire per uns estranys tambors-campana que elaboren de forma artesanal uns músics suïssos, el foc relacionat amb la comunitat Lakota dels Estats Units, l’aigua amb unes micromedusas que estudia un científic japonès i l’èter amb Marina Vlady i els textos extrets de ‘El Inmortal‘ de Borges.

Una barreja d’imatges i sons de diferents orígens i formats, un poema fílmic, suggerent de vegades, arbitrari altres, que ens porta del gegantí (les pedreres de marbre de les que s’extreu el material per a la rehabilitació de les estàtues del Duomo) al microscòpic (els microorganismes que habiten en l’aigua), que només de vegades, al llarg dels seus 120 minuts, funciona.

La pitjor pel.lícula vista fins ara a la competició veneciana ha estat ‘Piuma’, del director italià d’origen britànic Roan Johnson, definida segons el cartell publicitari de la mateixa com la pel.lícula més lleugera de l’any. I tant de bo aquest fos el problema de la pel.lícula.

Piuma

Piuma’ pretén ser una comèdia al voltant de l’embaràs no desitjat d’una adolescent i la forma en què aquest fet canvia la vida de la parella de sosíssims joves i la de les seves famílies. El seu problema és que les seves situacions, la forma de presentar-les, els seus personatges i els seus diàlegs semblen trets del fons d’un bagul dels records molt profund. El pitjor de ‘Piuma‘ no és que no sigui divertida, és que és molt vella i retrògrada.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies