En aquesta ocasió Rafa Melero no ens presenta un títol dedicat al sergent dels Mossos d’Esquadra Xavier Masip. L’autor ha decidit donar-li un descans després de “La ira del Fènix” i “La penitència de l’alfil” i ens presenta una història que juga amb bastant habilitat amb els personatges, que fa un bon retrat del món de la delinqüència, i curiosament un menys profund del món de la llei.
Ful, un criminal d’estar per casa que porta molts anys actuant als carrers de Lleida, veu com els anys passen i com el seu pare fa molt temps que no deixa de mirar per la finestra buscant respostes que mai obtindrà. La monotonia s’ha apoderat de la vida de Ful, i potser per això, quan James li proposa un pla perillós però perfecte que li permetrà passar pàgina definitivament, accepta l’oferta. Delinquir contra una banda de traficants colombians li sembla una bona idea. Aquests mai denunciaran el crim, ja que tenen tant que perdre com els seus agressors. Per aquesta regla de tres, Ful, juntament amb Jose, Arturo, Jessica, el Pilota i James es llancen a un atracament que d’una vegada per sempre els permetrà trencar amb el seu passat
“Ful” és una novel·la fresca pensada per a una lectura ràpida, sense donar moltes voltes a les seves trames ni aprofundir massa en el que ocorre en ella. De narrativa àgil i estructurada en capítols curts, l’obra de Rafa Melero busca que tant el lector ocasional com el més experimentat puguin passar una bona estona. No estem enfront d’una història original ni enfront d’uns personatges particularment memorables, però encara que tot això pugui sonar una mica mediocre, el 80 o 85 % del llibre es llegeix bé, amb interès i gaudint del seu bon ritme.
Temàticament estem enfront d’una novel·la estàndard de gènere: un robatori que surt completament malament obliga als protagonistes a buscar una solució endiabladamente més complicada encara. De fons, les relacions humanes del protagonista amb el seu pare, els seus companys de batalles i la policia ens permeten entreveure algun que un altre besllum de profunditat en uns personatges que estan al servei de la trama. És un text molt visual, no només en la narrativa triada sinó en l’estructura: els capítols prenen el seu nom de l’última frase del capítol anterior, cosa que vull entendre com una espècie de resum, un “la història fins ara”. El joc, simpàtic al principi, acaba per cansar i és un cas clar de decisió que li pot semblar interessant al lector però que pot no acabar funcionant para tots els lectors.
Abans he dit que el llibre es llegeix bé i es gaudeix en el 80 o 85% de la seva extensió. Què ocorre en aquest tram final? Doncs que Rafa Melero decideix treure’s una sorpresa de la màniga que resulta fallida i incomprensible. La novel·la funciona estupendament sense ella i la seva aparició resulta efectista, un detall posat aquí a l’atzar, com si l’autor no estigués suficientment satisfet amb la seva trama i la seva resolució.
“Ful” podria haver estat un entreteniment digne. I dic podria perquè, encara que en gran part de la seva extensió ens dóna això, la part final amb sorpresa inclosa resulta veritablement decebedora. Difícil de recomanar, l’últim text de Rafa Melero em sembla un salt mortal sense xarxa. I és el que té el risc, que de vegades les coses surten malament.
Envía una resposta