El debut com a director de Raúl Arévalo, ‘Tarde para la ira’, presentat amb èxit a la secció Orizzonti, és l’única pel·lícula espanyola present en aquesta edició del festival. Tom Ford amb ‘Nocturnal Animals’ i la companyia d’Amy Adams, Jake Gyllenhaal i Michael Shannon no aconsegueix l’èxit de ‘Un hombre soltero’. La xilena ‘El cristo ciego’ és un interessant film a concurs sobre la necessitat de la fe.
L’única pel·lícula espanyola present en aquesta edició de la Mostra veneciana és ‘Tarde para la ira‘, el debut en la direcció de l’actor Raúl Arévalo, que competeix pel premi Orizzonti, segona secció en importància del festival, en què es presenta, almenys en teoria, el cinema més innovador i arriscat.
Protagonitzat per Antonio de la Torre, Luis Callejo i Ruth Díaz, ‘Tarde para la ira‘ és un thriller violent i intens, cru i sec, magníficament dirigit i interpretat, que arriba a recordar en les seves formes a la trilogia ‘Pusher‘ de Nicolas Winding Refn.
Raúl Arévalo ambienta aquesta història en barris obrers i petits pobles de l’altiplà castellà. Localitzacions que el cinema espanyol ha utilitzat sobretot per al cinema social, però que el director debutant converteix en escenaris perfectes per a aquesta història de venjança i personatges portats a situacions límit. A ‘Tarde para la ira ‘ els bars són com els de tota la vida. De partida de mus i màquina escurabutxaques. D’escuradents i puret. En les seves cases fa anys que no entra un moble nou. No hi ha lloc per a Ikea. La música que senten els seus protagonistes és espanyola i en espanyol. Faltaria més. No hi ha espai per a hipsters, hippies, indies i assimilats. Raul Arévalo es mou com peix a l’aigua a l’Espanya més “cañí”.
‘Tarde para la ira’ és directa, concisa, seca. No es perd per les branques. La seva violència fa mal. Els seus girs argumentals són conseqüents i honestos. I quan busca la comèdia, la troba. Raúl Arévalo porta a la pantalla la crònica de l’Espanya negra i aconsegueix fer-la plenament actual en un debut molt prometedor.
El xilè Christopher Murray s’estrena a la competició principal d’aquest festival, amb ‘El Cristo ciego’, la seva segona pel·lícula de ficció com a director. Una història sobre la necessitat de la fe, d’un déu sense església, ambientada al desert del nord de Xile. En ella, Michael, després d’haver tingut el que segons ell és una revelació divina, emprèn descalç un pelegrinatge pel desert a la recerca d’un amic amb la intenció de sanar-lo amb una cura miraculosa.
Murray construeix la pel·lícula basant-se paràboles, miracles i escenes que remeten a episodis de la vida de Jesucrist. Quelcom similar a una posada al dia dels evangelis per crear-ne un de nou per a un nou crist.
Amb un repartiment composat íntegrament per actors no professionals, Murray acompanya a Michael en la seva peregrinació de poble en poble, mostrant una de les zones més pobres de Xile i en la que a falta d’una altra cosa, la fe exerceix el paper de consol per al que no té res més a què agafar-se.
Una premissa suggerent, recolzada per un plantejament visual suggerent (un nou evangeli i un nou crist necessiten una nova imatgeria), que no aconsegueix arribar a les alçades que apuntava en el seu inici pel to uniformement solemne de tota la pel·lícula. La pel·lícula es podrà veure a la secció Horizontes Latinos del Festival de Sant Sebastián.
El nord-americà i antic dissenyador de moda, Tom Ford, va sorprendre en l’edició de 2009 del festival venecià amb ‘Un hombre soltero’, un notable drama sobre un professor universitari homosexual que ha d’afrontar la pèrdua de la seva parella en els anys 60, pel que Colin Firth va guanyar la Copa Volpi i una nominació per a l’Oscar.
En aquesta edició competeix a la Mostra amb ‘Nocturnal Animals’, adaptació lliure de la novel.la ‘Tres noches’ d’Austin Wright protagonitzada per Amy Adams, Jake Gyllenhaal i Michael Shanon.
‘Nocturnal Animals’ s’estructura en 3 subtrames. D’una banda, una rica galerista d’art en crisi (Amy Adams) aïllada en la seva mansió de Califòrnia. De l’altra, la del llibre ‘Nocturnal Animals‘, escrit pel seu primer marit i que aquest li envia abans de la seva publicació, una història violenta i sòrdida al Texas profund. I en tercer lloc, el record de la relació amb aquest a Nova York que va desembocar en el seu primer matrimoni.
Tres subtrames que, malgrat els esforços de Ford, no encaixen. El joc de referències, relacions i amenaces s’intueix, però Ford no aconsegueix cohesionar els relats, no es complementen i no acaben de funcionar en conjunt. Crisi, amenaça i il·lusió no acaben de connectar. Ford, de vegades de forma òbvia i artificiosa, crea punts de connexió en les transicions d’una a una altra subtrama, però a falta de vincles a nivell narratiu i dramàtic, es queden en mers recursos formals.
Envía una resposta