Lejos del mar
2Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Que t’aplaudeixin un film durant una projecció de San Sebastián no sempre és positiu i menys quan va acompanyat de riures – normalment “jojojo”, així amb la lletra O – i resulta que tu volies fer un drama. Això va passar amb el film d’Imanol Uribe. “Lejos del mar” vol parlar del perdó en la figura del terrorisme d’ETA.

Santi surt de la presó i viatja al sud per visitar a Emilio, un antic company de cel·la que arrossega una malaltia terminal. La casualitat fa que ensopegui amb Marina, la doctora que atén al seu amic, amb qui Santi va tenir una trobada terrible fa molts anys i que ha marcat des de llavors la vida de tots dos. Aquest retrobament els farà reviure els horrors del passat.

Imanol Uribe (San Salvador, 1950) ha abordat el tema de la violència al País Basc des dels inicis de la seva carrera amb “La fuga de Segovia” (1981). Un tema recurrent en la seva filmografia com demostren les posteriors “El proceso de Burgos”, “La muerte de Mikel” o “Los dias contados”. Fa tres anys va confessar públicament que no li venia de gust reincidir en el tema d’ETA, però no sabem la raó, hi ha tornat amb “Lejos del mar” i més valia que no ho hagués fet. La pel·lícula que es va presentar a la secció oficial del Festival de Cinema de Sant Sebastià fora de concurs narra la trobada entre un exetarra penedit i la filla de la seva víctima. Després de quasi un any i de diversos endarreriments de la data d’estrena arriba als cinemes.

Lejos del mar

El fet és que la història és tot un despropòsit. Comença amb certa lògica. (Compte spoilers) Que Elena Anaya, filla d’una víctima d’ETA, li foti un tret a Eduard Fernández, l’assassí del seu pare, entra dins del que és la lògica venjativa. Pot ser normal que, després del tret, miri de curar-lo però que un cop curat comencin una relació amorosa que no et creus ni en broma, ja forma part del més increïble encara. Que en el passi de premsa del passat Festival de Donostia, el públic rebés escenes pretessament dramàtiques amb aplaudiments i riures va ser una mostra de què fossin quines fossin les intencions d’Uribe, aquest cop no se n’ha sortit.

“Lejos del mar” és una pel·lícula que irrita. No per què tracti un tema polèmic com és ETA, la doctrina Parrot, el perdó o la venjança… Ho és perquè t’ho expliquen d’una manera tan poc creïble, amb tants acumulació de despropòsits, que sembla que et prenguin el pèl. I rius per no plorar.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies