Ben-Hur, la història de venjança escrita per Lewis Wallace i publicada al 1880, és un d’aquests relats intemporals de naturalesa universal que ha quedat fixat en el nostre imaginari. Portada al cinema en diverses ocasions, va trobar la seva adaptació ideal de la mà de William Wyler, un espectacle èpic i dramàtic magistral. Aquesta nova versió, realitzada per Timur Bekmambetov, director de Guardianes de la noche (2004), Wanted (2008) y Abraham Lincoln: cazador de vampiros (2012), pretén explicar la mateixa història però d’una forma més espectacular, recolzant-se en els efectes digitals actuals. El resultat, no obstant, és nefast: Ben-Hur (2016) sembla una còpia superficial i precipitada del film de 1959.
Judà Ben-Hur (Jack Huston) és un príncep de Judea que és acusat de traïció pel seu germà adoptiu, Messala Severus (Toby Kebbell), oficial de l’exèrcit romà. Separat de la seva família, Ben-Hur haurà de sobreviure diversos anys com a esclau fins que pugui tornar a Jerusalem i venjar-se del seu antic amic de la infància. La pel·lícula explica la mateixa història però pitjor narrada i, a més, afegeix alguns canvis, exageracions o subratllats innecessaris. La relació d’amistat i odi entre Judà Ben-Hur i Messala Severus, personatges complexos i emblemàtics a la novel·la original i a l’adaptació clàssica, està narrada d’una forma molt esquemàtica, amb poc espai per al desenvolupament dels seus dilemes morals. A més, les interpretacions de Huston i Kebbell són molt planes i no transmeten cap tipus d’emoció, sens dubte perjudicades per uns diàlegs molt obvis. La resta de personatges, especialment els femenins, estan molt desdibuixats i són engolits per l’acció. El bo de Morgan Freeman, que interpreta el personatge d’Ilderim, sembla que només fa acte de presència per a recollir el seu xec.
El llenguatge visual que ofereix Bekmambétov mai és el més adequat per al desenvolupament de les seqüències, amb reduïts sets i profusió de primers plans que apropen la producció a una TVmovie. El millor que es pot dir d’aquesta nova versió és que, contràriament a la tendència actual de Hollywood, no s’allarga innecessàriament i dura tot just dues hores. Ben-Hur (2016) té, no obstant, alguns bons moments, com la famosa cursa de quadrigues, rodada amb càmeres Go Pro, que ens submergeix en l’emoció d’una espectacular cursa del circ romà. No obstant, aquesta seqüència, tot i la tecnologia actual, està lluny d’igualar l’espectacularitat de la versió de 1959. I el pitjor arriba al final, un happy end inversemblant, cursi i complaent que trenca amb el to general del film.
Aquesta nova versió afegeix, a més, un enfocament religiós que resulta bastant forçat. La història clàssica de Ben-Hur fluïa en paral·lel amb la història de Jesús i el seu final. A la pel·lícula de Wyler, Jesús té un parell de trobades amb el protagonista, no s’arriba a veure el seu rostre però la seva potent presència influeix de manera decisiva en la història. Ara Jesús té cara (Rodrigo Santoro), però la seva inclusió no està tan ben integrada a la trama i no transmet cap rellevància. L’opció final del film de ressaltar el valor del perdó cristià no genera cap empatia i sembla més un recurs per a guanyar-se a una potencia audiència cristiana que una necessitat de la trama.
Si a les pel·lícules de Wyler l’espectacle estava al servei d’una història plena de meravelloses escenes íntimes i emocionants, Ben-Hur (2016) funciona, a mitges, en l’acció però és molt pobre en el drama i acaba sent tant oblidable com la resta de la filmografia de Timur Bekmambétov. Per una mica més del preu de l’entrada per a veure-la poden comprar el DVD de la pel·lícula clàssica o la novel·la de Wallace. Ho passaran millor.
Envía una resposta