Hi ha una generació, a la que pertanyo, a la que li agrada tornar als 80. Tant se val fer-ho pujats en un DeLorean i carregats de crispetes a dins d’una sala de cinema anomenada Phenomena, com davant de la petita pantalla gaudint d’una sèrie de televisió de nom “Stranger things”. Per què això, el retorn al passat, és el que ha convertit aquesta sèrie de Netflix, en la revelació de l’estiu.
La sinopsi d’”Stranger things” pot deixar entreveure que estem al davant d’una sèrie amb tocs de ciència ficció/terror sense més ni més. Un nen desapareix sobtadament en un poble d’Indiana en 1983, els seus amics i família al costat de la policia local intenten buscar respostes i acaben descobrint tot un misteri sobrenatural que involucra faccions secretes del govern fent experiments i una nena estranya.
Qui hi ha rere de la sèrie?
“Stranger things” és una sèrie original de Netflix, escrita i dirigida pels germans Matt i Ross Duffer, amb Shawn Levy com a productor executiu. Els germans Duffer han estat guionistes de diversos capítols de “Wayward Pines”, una sèrie amb tocs de misteri que no ha tingut tan èxit i que ha estat rebuda amb opinions més divergents.
La banda sonora creada per Kyle Dixon i Michael Stein fa retrocedir immediatament a la dècada dels 80 amb aquest aire retro que dóna la música de sintetitzador que recorda bandes sonores de pel·lícules com “Tron” o “Blade Runner”, als que s’hi sumen temes clàssics d’intèrprets i grups com The Clash, The bangles, Peter Gabriel, Joy Divison, entre molts altres.
Quan les bicicletes eren BH i no pas “bicing”
Walkie-talkies, bicicletes estil BH abans que pedalar fos “hipster”, telèfons de disc o cigarretes fumejants dins i fora de les cases marquen la sèrie. Cadascun dels seus elements transporten a l’espectador a una dècada predeterminada de manera irremeiable i sense fissures: els 80. I és això i la nostàlgia que se’n deriva la que dóna a “Stranger things” un aire diferent. La possibilitat de tocar a una determinada mena d’espectador més que qualsevol altra sèrie.
Les referències són òbvies per a qualsevol cinèfil dels 80. Steven Spielberg, John Carpenter, Stephen king…o el que és el mateix “E.T”, “Cuenta conmigo”, “Los Goonies”, “Ojos de fuego”, “Carrie”, “Poltergeist”. Però “Stranger things” no és una reinterpretació de tots aquests films, és una nova història decorada amb clixés antics: el grupet de rarets de l’escola, els que abusen d’ells, mares preocupades fins l’excés, adolescents mirant de trobar l’amor no sempre en la persona adient i fenòmens paranormals terrorífics. I de rerefons l’amistat, la família, l’amor i el viatge a la maduresa.
Els nous Goonies?
Mike (Finn Wolfhard), Dustin (Gaten Matarazzo), Will (Noah Schnapp) i Lucas (Caleb McLaughlin) són un grup de frikis. Juguen en el soterrani d’en Mike a “Dragones y mazmorres”. Els apassionen les ciències, somiar amb altres galàxies en el Falcó Mil·lenari mentre es desplacen d’un lloc a un altre amb les seves bicicletes. No ho passen massa bé a l’escola, hi ha “companys” que els molesten. I un bon dia tot canvia. La nit que Will desapareix i apareix en les seves vides l’estranya Eleven (Millie Bobby Brown), una de les revelacions de la sèrie.
Se’ls pot considerar els nous Goonies o a Mike, el nou Elliot disposat a defensar a tota costa algú fora del normal. El cert és que aquest grup d’amics acaben tocant a l’espectador com ho van fer els exemples citats. La fragilitat del Mike, la incredulitat d’en Lucas o la ironia d’en Dustin. Sí, són rarets però a l’estil “The big bang theory” i si poguessis tornar al passat i tenir la seva edat molaria pedalar al seu costat mirant de trobar el pobre Will.
No us penseu que només és una sèrie amb les aventures d’uns nens embolicats en estranys esdeveniments paranormals. L’adolescència, encarada per la germana d’en Mike, Nancy (Natalia Dyer) i el germà del Will, Jonathan (Charlie Heaton) i el món dels adults representat pels pares d’en Mike, la mare coratge d’en Will amb el rostre d’una ressuscitada Winona Ryder i Jim Hooper (un magnífic David Harbour), el cap del departament de policia de Hawkins i un dolent sense concessions encarnat per Matthew Modine. Poques cares conegudes en una sèrie que cuida l’estètica de l’època, on ningú no és artificialment atractiu… gent normal amb pinta normal vivint coses extraordinàries. Just el que molts voldríem -excepte el petit detallet del monstre perillós.
Podeu dir-li inspirada en els 80, que en fa homenatge o que copia directament… aquí cadascú és lliure de pensar el que vulgui. Però lovers i haters estaran d’acord en què “Stranger things” encara que només sigui pel nombre de comentaris, articles i discussions que ha generat s’ha guanyat el títol de sèrie de l’estiu. El que també està clar és que si un dia vas somiar en volar en una bicicleta gràcies a un ésser extraterrestre o viure l’aventura de buscar un vaixell pirata amb una colla d’amics rarets però espavilats, “Stranger things” és la teva sèrie. La que no et pots perdre perquè serà com pujar al DeLorean del Doc i viatjar al passat, als 80..
