Tots els cinèfils de pro tenim la nostra llista perfectament interioritzada de grans clàssics de cinema ben a punt per respondre quan et pregunten quines són les teves pel·lícules preferides. Però després hi ha aquelles altres pel·lícules, menors si es vol, que són les que guardem per fòrums menys acadèmics i que són les que en realitat hem devorat incansablement un munt de vegades. Bé, una de les meves és “Casi Famosos”, de Cameron Crowe. Per això quan vaig saber que el director californià havia creat una sèrie sobre una banda de rock i el grup de personal que els segueix en la seva gira m’hi vaig llençar de cap. “Roadies” és el nom d’aquesta aposta de Showtime que hem pogut veure aquest estiu.

Vagi per endavant, però, que aquest és un d’aquells casos en que les expectatives (totalment subjectives segurament) s’han vist esclafades per la realitat. I és que “Roadies” no arriba a complir amb el que a priori semblava prometre. Almenys en el seu to erràtic, frustrarà qui hi hagués pogut esperar amb interès una sèrie sobre el món darrera de l’escenari del rock.

De què va?

Staton-House Band és un dels grups de rock del moment, liderat per Christopher House (Tanc Sade) i Rick Bayless (Christopher Backus). Embarcats en una exitosa gira que els porta per tots els Estats Units, a la banda la segueix per carretera tot el personal que fa possible els seus directes. Entre ells hi ha en Bill (Luke Wilson) i la Shelli (Carla Gugino), els managers de la banda i la gira, la Donna (Keisha Castle-Hughes), la tècnic de so, en Milo (Peter Cambor), provador de guitarres i músic frustrat que no aconsegueix despuntar amb el seu propi grup, els germans Kelly Ann (Imogen Poots) i Wesley (Machine Gun Kelly), dos roadies encarregats de muntar, desmuntar i fer malabars perquè tot estigui sempre a punt, en Puna (Branscombe Richmond), responsable de la seguretat, i també en Reg (Rafe Spall), un consultor obsessionat amb que els números quadrin.

Mentre salten de ciutat en ciutat preparant els concerts, presenciarem les seves vides i conflictes personals, com porten la rutina a la carretera, i els mil imprevistos als que s’han d’enfrontar per aconseguir que tot funcioni: des de groupies boges, a les excèntriques personalitats dels membres de la banda, els esforços contrarellotge per aconseguir teloners o l’amenaça de perdre la feina a la propera parada.

 

Roadies Showtime

Qui hi ha al darrera?

Cameron Crowe, el director de ‘Casi famosos’, ‘Jerry Maguire’ o ‘Solteros’ és el creador, productor i guionista dels 10 capítols de “Roadies”. El californià sempre ha estat molt lligat al món de la música. De jove va treballar com a periodista i crític musical en diverses publicacions, inclosa la Rolling Stone, ha dirigit videoclips, escrit notes pels continguts de discs de gent com Bob Dylan, Tom Petty o  Lynyrd Skynyrd, i realitzat documentals sobre Pearl Jam o Elton John, entre d’altres.

Per tota aquesta trajectòria, la música sempre juga un paper especial en les seves creacions i se li suposa coneixement i especial amor per tot el que envolta l’univers del rock i les bandes. Amb tot, aquesta és la seva primera aventura televisiva però l’ha volgut dedicar a l’univers que l’apassiona.

També han apostat per la sèrie Bryan Burk i l’omnipresent J.J. Abrams a través de la seva companyia Bad Robot, com a productors.

En el cast hi trobem prou cares conegudes, com les de Luke Wilson, Carla Gugino, els britànics Imogen PootsRafe Spall o la nominada a l’Oscar Keisha Castle-Hughes que ara també veiem a Joc de Trons.

Roadies Showtime

Principals problemes

Bona idea, molt mala posada en pràctica podria ser un resum de el que és “Roadies”. El món en el que es centra pot donar per moltes històries i personatges interessants que als melòmans ens haguessin enganxat sense remei. El principal problema de la sèrie és que al posar-se a escriure, Crowe s’ha perdut en un mar d’històries desenfocades, trames esperpèntiques i personatges mal dibuixats.

Amb tot això tira per terra els pocs moments entranyables i didàctics en què un sí que es troba amb el cúmul de coses que passen darrera els telons de l’escenari i que a qualsevol fan de la música el podrien captivar. Perquè sí, hi ha anècdotes sobre bandes llegendàries, un esboç de tot l’esforç humà i tècnic que requereix posar en marxa una gira de concerts, els mil conflictes que ha de resoldre un tour manager, les persones i moments que inspiren grans cançons,… diverses referències i una banda sonora estimable que a part de diverses cançons escull per cada capítol una “cançó del dia”.

Així, quan la sèrie es centra en la música, tant en la vessant més pragmàtica com la més relativa als sentiments, guanya enters. Però aquestes virtuts es veuen ofegades per les trames d’uns guions allargassats (inicialment la idea era que els capítols duressin 30 minuts però finalment són de quasi 1 hora), que aborden des d’extranys rituals per vèncer supersticions, el viatge al·lucinogen d’un dels crítics de la banda o conflictes personals molt sobrers dels membres de l’equip.

Un equip que està integrat per personatges mal descrits, amb motivacions estrafolàries i que actuen i interactuen de forma contradictòria, plana o fins i tot esperpèntica. Per no mencionar casos directament vergonyants com els que protagonitza una groupie obsessiva que es dedica a colar-se al backstage sempre que pot per protagonitzar tota mena d’escenes ridícules.

Personatges i situacions doncs, fallen estrepitosament a l’hora de generar cap empatia que faci que t’importi el què els passi a cadascun d’ells. I el conjunt de la sèrie acaba resultant més un max-mix, un compendi d’anècdotes que li han vingut al cap al seu creador, que no pas una composició amb una trama ben treballada.

Us la recomanem?

Molt al meu pesar, us diré que no gaire. Personalment m’ha deixat una sensació força decepcionant. Aquella que et queda quan esperaves una sèrie amb ganes, expectatives i el coneixement de estar davant un tema amb un gran potencial, però al resultat final els defectes pesen més que les virtuts. En tot cas pels més agosarats i amants de la música amb curiositat per mirar més enllà de la cortina, podeu donar una ullada a un parell de capítols per comprobar si a vosaltres el positiu us compensa el negatiu.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies