Nunca apagues la luz
4Valoració
Puntuació dels lectors: (1 Vot)
5.5

Com diria alguna sacerdotessa de Joc de Trons, la foscor alberga horrors. Tots hem apagat el llum alguna vegada sentint-nos neguitosos, i un soroll inesperat o la sensació de que no estem sols en una habitació sense llum ens ha posat la pell de gallina. El director David Sandberg va explotar aquestes pors tant comunes en un curtmetratge que va fer fortuna per la xarxa, “Lights Out”, i que ara serveix de base per un nou film de terror que arriba a les cartelleres.

A “Nunca apagues la luz”, la versió allargada d’aquell curtmetratge, en Martin (Gabriel Bateman) és un nen que viu sol a casa amb la seva mare Sofia (Maria Bello), no massa estable mentalment. La situació va cada cop pitjor, quan el petit observa que la seva mare té llargues converses amb una tal Diana que només ella veu i coses aterradores comencen a passar en la foscor de la casa. Quan tot esdevé insostenible recorrerá a la seva germana gran, la Rebecca (Teresa Palmer), que anys enrera ja va fugir de la llar familiar després d’experimentar una situació similar. Acompanyada del seu nòvio del moment, en Bret (Alexander DiPersia), la jove lluitarà per protegir el seu germà i descobrir què està passant realment.

Algunes lleis no escrites del cinema de terror:

1. Un bon curtmetratge no garantitza un bon llargmetratge. Bé, això serveix pel gènere de terror i qualsevol. Al 2013 el curtmetratge de David Sandberg, “Lights out” va començar a correr per la xarxa amb gran exit. Amb dos minuts i mig en tenia prou per crear una petita història angoixant que juga amb un element molt primari que ens identifica a tots, la por a la foscor. No li calien ni diàlegs ni res més que una actriu, un passadís i una habitació per deixar-nos inquiets.

Però el pas del curt al llargmetratge implica afegir més personatges, crear diàlegs, idear una història i un context. I aquí comencen els problemes. El que resultava interessant de “Lights out” ja estava al curt. El que se li afegeix amb el guió de Eric Heisserer per allargar-ne la durada fins a 84 minuts resulta inconsistent quan no directament ridícul. Una trama que vol justificar el què passa amb un rerefons que no s’aguanta, diàlegs prescindibles i personatges que actuen de forma incomprensible.

Nuncaapagueslaluz

2. Compensa el teu pressupost. Tot i el bombo que se li ha donat a que el film compti amb la producció de James Wan, podem suposar que el pressupost tampoc donava per moltes filigranes. Però si te’l gastes tot en un nom de cert reconeixement, aquí Maria Bello, i unes poques escenes per generar algún ensurt, el que et queda només et dóna per un repartiment de molt baix nivell i uns quants plans trampa.

El personatge de Bello almenys té certa complexitat pels seus problemes mentals (tot i que també resulta força insufrible). Però els que “mal”interpreten Teresa Palmer, Alexander DiPersia i Gabriel Bateman entren a la galeria d’aquells caràcters que desitges que el monstre de la foscor s’emporti com més aviat millor per estalviar-nos minuts de les seves actuacions.

En la realització, sí, algun ensurt efectiu però molts altres moments de manual, previsibles i resolts de forma justeta que acaben resultant repetitius i no treuen tot el suc que podrien a l’element de la por a la foscor. I a aquestes alçades ja sabem tots que amb creativitat i bona mà es pot fer passar por sense grans inversions de diners.

3. Si un film de terror fa més riure que por, mala senyal. I això és el que va passar al passi on vam poder veure la pel.lícula. La idea de fons de “Lights out” inquieta, perque t’hi pots sentir identificat. Però si després d’apagar la llum i veure una silueta que et neguiteja, algú obre la boca per deixar anar perles com “Mamá, tenemos una muerta en casa”, el momentum se’n va en orris. I això passa continuament al film, anant cada vegada a pitjor. D’acord, els textos dels films de terror no són obres pel Pulitzer ni busquen grans profunditats, i sovint unes gotes d’humor ben col.locades ajuden a conduir les emocions de l’espectador. Però almenys haurien d’intentar no anar en contra de la tensió que vol generar la història. I aquí, paraules i reaccions dels personatges acaben provocant un festival de rialles.

Una autèntica llàstima perquè el material de partida hauria donat per molt més.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies