“Tots ens movem! No pots quedar-te encallat eternament!”, diu la tornada d’una de les noves cançons de Manel. I això és precisament el que ha fet des dels seus inicis el grup barcelonès: no quedar-se a la seva zona de confort, sinó experimentar cap a nous territoris sonors. El passat diumenge 31 de juliol presentaren al Teatre Grec “Jo competeixo”, el seu quart disc, el més inquiet i arriscat, que suposa una notable evolució a la seva trajectòria, al mateix temps que conserva intactes les senyes d’identitat de la banda.
Manel es convertí en “el grup revelació de 2008”, com mencionen a la cançó que dóna títol al seu nou disc, gràcies a “Els millors professors europeus” i el seu so folk, ple d’ukeleles, banjos, violoncels, violins i teclats acústics, i unes lletres que semblaven frases de contes costumistes. Dos anys i mig després, al març de 2011, arribà el seu segon treball, “10 milles per veure una bona armadura”, expandint el seu so amb l’aportació de nous instruments. Dos anys després, van tornar a donar pistes del seu caràcter evolutiu, deixant enrere molts elements i instruments dels seus anteriors treballs i creant un disc més directe, amb un so més elèctric, una bateria més potent i teclats més sintetitzadors i menys acústics. La banda semblava llavors voler fugir de l’etiqueta “folk costumista” que tantes vegades els adjudicaren i estar en trànsit cap a nous horitzons creatius.
I així han arribat a 2016, en el que presenten “Jo competeixo”. Gillem Gisbert, Roger Padilla, Martí Maymó i Arnau Vallvé han anat més lluny que mai, amb unes cançons farcides d’arranjaments electrònics i influències llatines (“La serotonina”) i africanes (“Sabotatge”), atrevint-se tímidament en alguns passatges amb altres estils, com el rap o la cúmbia. No obstant, Manel continua sent Manel i al Grec es comprovà que les noves composicions mantenen la personalitat de la banda. Manel segueixen parlant de personatges quotidians, familiars, atrapats en els seus petits mons i transmetent amb èxit emocions a través de la seva particular visió de la realitat. Les singulars lletres de Gisbert i la seva personalitat veu continuen estant en bona forma, així com el treball de la resta de components del grup.
Obriren amb “Les cosines”, inici del seu nou cd, una excel·lent introducció al seu actual so amb el seu primer minut de sintetitzadors i guitarres. Després van venir la resta de cançons del seu darrer treball (entre les que destacaria “BBVA”, “M’hi vaig llançar” i “L’espectre de Maria Antonieta”), barrejades amb celebrades composicions dels seus anteriors discos, com “Boomerang”, “Ai, Dolors” i “Benvolgut”. Van deixar per als bisos les seves cançons més descabellades: “Jo competeixo”, “Teresa Rampell” i “Sabotatge”, que foren ovacionades amb èxit per al públic.
El quartet català segueix creant moments màgics de comunió amb les seus seguidors, gràcies a la seva capacitat per elaborar irresistibles melodies pop, ara de tall més electrònic i amb major poder rítmic. Un altre cosa és que qui escriu aquestes línies cregui que bona part de les seves cançons més rodones figuren en els seus primers treballs, que els millors Manel es troben en els moments d’apel·lació calmada i melancòlica de la nostàlgia d’aquelles cançons, com a “La bola de cristall” o “En la que el Bernat se’t troba”, i que malgrat viure un bon concert, trobés a faltar “Al mar!” o “La gent normal”. Manel té passat, present i futur, però em quedo amb el seu passat.
Envía una resposta