Seguint l’estela de grans èxits com “Perdida” o “La chica del tren”, Columna ens presenta “La vídua” de Fiona Barton, un thriller arriba amb la intenció de convertir-se en un dels llibres més venuts de l’estiu. No dubto que ho aconsegueixi encara que es quedi més a prop del segon dels seus referents, amb tot el que això implica, que del primer.
Si ell hagués fet alguna cosa horrible, ella ho sabria. O no? Tots sabem qui és ell: l’home que vam veure en la portada de tots els diaris acusat d’un crim terrible. Però, què sabem realment d’ella, de qui li subjecta el braç en l’escala del jutjat, de l’esposa que està al seu costat? El marit de Jean Taylor va ser acusat i absolt d’un crim terrible fa anys. Quan ell mor de forma sobtada, Jean, l’esposa perfecta que sempre li ha recolzat i cregut en la seva innocència, es converteix en l’única persona que coneix la veritat. Però quines implicacions tindria acceptar aquesta veritat? Fins a on està disposada a arribar perquè la seva vida segueixi tenint sentit? Ara que Jean pot ser ella mateixa, hi ha una decisió que prendre: callar, mentir o actuar?
“La vídua” és la història d’un segrest, la història d’una nena desapareguda, la història d’un pedòfil salvatge i manipulador, però sobretot és la història d’una dona, Jean Taylor, que viu darrere del seu marit, que intueix o sap coses però que no diu res. La veritable protagonista de la novel·la ens guia a través dels seus pensaments, desitjos, pors i trastorns i ens va desvetllant el món de secrets en el que viu. Al seu costat, la resta de protagonistes (el marit, el policia, la periodista) ens proporcionen peces alternatives de la història, que serveixen per completar el trencaclosques, poc complicat en realitat.
El principal problema de la novel·la de Fiona Barton és la falta de complexitat. Sota un embolcall amb diversos narradors i salts temporals, ens trobem una història que queda bastant clara des dels primers moments, que no conserva massa el misteri i que tampoc té un desenvolupament ràpid ni amb molta tensió. Així ens trobem amb les reflexions, les pors i els problemes dels protagonistes, i en particular de la vídua, que ens va desvetllant el que coneixia i el que no. Fins a quin punt resulta això atractiu pel lector? Dependrà molt del tipus de lector que siguem, si ens agraden més els estudis de personatges o, en cas contrari, la tensió i l’acció. Personalment, per a un thriller, esperava una mica més de misteri, algunes voltes (encara que siguin tramposes) i un punt més d’emoció.
“La vídua” té un interessant punt de partida però no estem davant del thriller trepidant per l’estiu que ven el marketing. No és trepidant i no crec que sigui un llibre per l’estiu. Es tracta d’un llibre lent, més per omplir les tardes de la tardor o l’hivern que les hores a la platja o a la muntanya. Està ben escrit, li reconec un bon treball en la creació de personatges, però la falta d’ambició i d’una trama més complexa acaben fent feixuga la seva lectura.
Envía una resposta