Infierno azul
7Valoració
Puntuació dels lectors: (2 Vots)
7.3

Després de perdre a la seva mare malalta de càncer, Nancy Adams (Blake Lively) decideix apartar-se del món en una platja que va descobrir la seva mare. El que hauria d’haver estat un plàcid dia de platja per reflexionar, es converteix en un repte mental i de supervivència quan Nancy és atacada per un gran tauró blanc.

Se’n recorden del pòster de Tiburón? Doncs per fi arriba la pel·lícula sobre la noia que apareix en ell dirigida per Jaume Collet-Serra. La noia es diu Nancy Adams i està interpretada per Blake Lively en un paper semblant al del seu actual marit, Ryan Reynolds, a Buried.

Pel·lícules com Cast Away amb Tom Hanks o All is lost amb Robert Redford ens han demostrat que amb molt poc diàleg o directament nul, respectivament, es pot explicar una història de supervivència relacionada amb el mar. Però aquí el guionista Anthony Jaswinski decideix omplir literalment cada escena amb paraules, paraules i més paraules. No ens permet, doncs, cap moment de suspens per saber què farà la protagonista, aquests moments imprescindibles al cinema en què el personatge està fent alguna cosa que no entenem clarament fins al final de la seqüència, doncs el personatge de Lively ja s’explica a ella mateixa de manera molt poc convincent tot el que va a fer.

Infierno azul

Això afecta en gran manera a l’actuació de l’actriu, qui, tot i les seves millors intencions interpretatives, no és capaç d’aguantar un guió tan explotat i abundant de paraules. Així, tot i sent convincent en diverses escenes inicials, finals i de silenci, tot aquest extens diàleg innecessari li fa perdre credibilitat i força. El públic gaudeix de grans escenes d’acció, però perd el temps en unes altres desitjant que la protagonista deixi de parlar. El pitjor és que, quan el guionista fa que l’actriu parli amb el tauró i fins i tot amb un ocell, fa l’efecte que ell creu que ho està fent ben i fent-nos un favor, sense adonar-se del dany que fa al film.

Per descomptat, això és alguna cosa que també hauria d’haver tingut en compte el director, Jaume Collet-Serra, però se li disculpa gràcies al seu magnífic ús de la cinematografia i la realització d’escenes francament memorables. Ens va sorprendre ja amb Sin identidad i Sin escalas, pel·lícules amb una gran idea i desenvolupament però que haguessin estat un fiasco sense la seva impressionant direcció. Aquí fa el mateix, però amb més mèrit, ja que és capaç de fer (amb l’ajuda de Blake Lively) que un guió tan dolent es converteixi en una història de superació personal amb l’excusa d’un tauró.

No fa falta dir que, per descomptat, mai s’arriba a entendre què té l’animal en contra de la protagonista i per què té aquesta gana feroç de carn humana, però l’agilitat i el ritme de Collet-Serra permet oblidar-nos de tot el dolent i gaudir d’Infierno Azul com el producte de pur entreteniment que és.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies