El preu
9Valoració

Aprofitant el centenari del naixement d’Arthur Miller arriba El Preu, una proposta malauradament vigent que sota la brillant direcció de Sílvia Munt es representa al Teatre Goya.

Una crisi econòmica, en aquest cas el Crack del 29, serveix de teló de fons per a situar-nos en un sol espai, una casa plena de mobles vells. Una parella, en Víctor i l’Esther, se’ls han de vendre perquè l’edifici ha de ser enderrocat i per això cridaran un taxador. Però l’aparició del germà d’en Víctor, en Walter, encendrà un castell de focs dialèctic. Fa setze anys que no es veuen i tot un món que desconeixen l’un de l’altre.

Les crisis econòmiques fan trontollar els fonaments del capitalisme però també els de les nostres estructures familiars. L’instint de supervivència fa surar a la superfície el més profund de l’espècie humana. L’essencial es posa sobre la taula i cadascú de nosaltres estableix el seu ordre de prioritats. La por, la responsabilitat, les il•lusions, els projectes personals… l’adversitat, en definitiva, apareix com a detonant, com a prova de foc de la nostra pròpia existència. El preu, doncs, no parla només del valor monetari que poden tenir tota una sèrie de mobles i rampoines que ja no ens són útils. El preu, del que parla Miller, és el de les nostres eleccions, el de les nostres decisions, el de les nostres vides.

Ja no hi ha marxa enrere. Allò que hem escollit marcarà per sempre més el nostre futur. La irreversibilitat, la utilitat del perdó i la recança són les cartes amb les quals en un tour de force extraordinari s’enfrontaran dos monstres de l’escena actual catalana. Pere Arquillué i Ramon Madaula s’amalgamen en una història excel•lentment dirigida per Sílvia Munt. Un ritme adequat que ens convida a mastegar els interrogants i a prendre’ns una pausa per anar encaixant les peces de la història. Cal realçar, a més dels destacables matisos interpretatius de Rosa Renom, l’esplèndida interpretació de Lluís Marco fent d’un taxador que aporta un toc just de cinisme i d’humor com a contrapunt a una situació que es va tensant per moments.

Les ombres projectades a l’escenari, en un espai on l’acumulació de mobles a una banda deixa veure la buidor de l’altra, apareixen com un fantasma del qual no podem desempallegar-nos. Una buidor que ens colpirà i que sota un text extraordinari sabrà construir una funció en temps real per anar omplint tots aquells forats que conduiran el relat cap a la seva resolució. On el que quedarà serà, més enllà d’enveges i culpables, la visió de què cadascú fa el que pot amb el que té: amb les pròpies pors, amb les pròpies certeses i amb les pròpies il•lusions. Per, al final, acabar entenent que cada decisió que prenem té el seu preu.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies