Fa calor. Sóc a la terrassa d’un bar. Aixeco la mirada i somric. Arriben els protagonistes. Un home molt alt de mirada tendre. Un noia amb l’encís d’una bellesa italiana. Dos professionals que acaben d’estrenar una obra fantàstica. Dos amics que han accedit a que els entrevisti amb una il•lusió quasi infantil. Encenc la gravadora.

Com va sorgir la idea de la Joana 2015: BATALLA CAMPAL?

Pablo: En honor a la veritat, aquest espectacle s’hauria de dir Joana 2014. És un espectacle que tenia ganes de fer des de fa bastant de temps. De fet, tot va començar amb la Raquel Ferri. L’havia tingut d’alumne a 1er de L’Institut del Teatre, la vaig tornar a tenir a 3er i va ser ella la que em va venir a buscar. Havia vist una obra meva que havia tingut força èxit “Paisaje sin casas”. Un dia, a la sortida de classe, em va dir que volia fer un espectacle amb mi. Li vaig dir que em semblava perfecte i que faríem una Joana. La idea la va atraure i jo només li vaig posar dues condicions: la temàtica ja esmentada i, segona, que treballés molt. Automàticament, vaig posar-me en contacte amb l’Ester Villamor i en Javier Gamazo i la primera reunió ja la vam fer conjuntament. Des d’aleshores, hem recorregut un camí llarg, intens i molt gratificant, però qui va iniciar aquest procés, la primera a trucar a la porta i qui ha sostingut aquest projecte amb el seu esforç, amb feina, feina i més feina i amb la seva il•lusió indestructible ha estat la Raquel Ferri, la actriu.

Quant vas trigar a conformar el text?

Pablo: El text primordial no existia. De fet, l’últim tros de text no el vaig escriure fins una setmana abans de la parada de les vacances. Vam marxar tot l’agost i, poc després de la tornada, vam estrenar. Estic en un moment en que el meu procés d’escriptura potser podria anomenar-se de “dramatúrgia total”.

Dramatúrgia total?

Pablo: Sí. Vull dir que la dramatúrgia implica una totalitat. Implica el treball de l’actor, del director, de l’espai, de la música… Essent la dramatúrgia, bàsicament, el procés de construcció de les idees, el text pot arribar en un estat molt avançat dels assajos, molt a última hora. El que vam fer és, principalment, un treball d’exploració. Una amiga, que també és escriptora, em comentava, referint-se a l’espectacle: “Quines transicions de text més complicades!” No ho van ser en absolut. No vaig haver d’inventar res. Tothom anava proposant coses, exercicis, idees i tot fluïa de manera natural. Jo proposava textos sobre la temàtica, biografies de Joana d’Arc, els judicis de Joana d’Arc, novel•les sobre el tema… També el “càntic de les criatures” de Sant Francesc d’Assis (un poema que em fascina darrerament) i el “Somnium Scipionis” de Ciceró, dos textos que sabia que volia utilitzar. Els llegíem i improvisàvem sobre això. Es proposaven accions, músiques… Va ser un tipus de creació conjunta, un procés gens violent en el que el text només era un apartat més. Necessari però no imprescindible per treballar.

Ester, com a directora de l’espectacle, què penses quan se’t proposa la idea? Com afrontes el procés de direcció?

Ester: Jo estava assajant com a actriu “La gent molesta” i en Pablo, tal i com ha explicat, va venir-me a veure: “Voldries dirigir una Joana d’arc? Conec una actriu. Crec que podríeu trobar-vos i en podríem parlar.” En el primer moment, no vaig reaccionar amb la sorpresa que la proposta em va causar. Després, en privat, sí. Que el meu mestre, aquell qui m’ha introduït dins el món de la dramatúrgia, em vingui a buscar per dirigir un text seu…

Emocionant. Oi?

Ester: T’ho pots imaginar. Ja de per sí, la idea m’entusiasmava. I el personatge, és clar. Tot i així, vaig haver d’aprendre a treballar diferent, a fugir de la direcció preconcebuda, del paper rígid del director d’escena. Vaig haver d’observar, d’escoltar, de trobar el meu lloc, el meu encaix en un procés de creació que, tal i com ha explicat l’autor, fuig de la convencionalitat lineal a la qual estem acostumats. No es tractava de la jerarquia acadèmica típica. Aquí, no saps on acaba la dramatúrgia i comença la direcció. Es difumina tot. Tothom participa del procés, cadascú des del seu propi camp, evidentment, però és un cúmul de visions que es van fusionant. No tinc la sensació de ser la directora. De cap manera. Crec que això és un procés creatiu de quatre individus que s’han ajuntat per crear quelcom.

Un dels aspectes que més sobta d’aquest espectacle és el treball de l’espai. Com s’aconsegueix que, amb un pressupost mínim, es construeixi un espai que transcendeix la sala?

Ester: Primer de tot hi ha un gran treball amb els objectes. Tot el material amb el qual vam anar investigant pertany al passat de la pròpia actriu. No saps, entre la Raquel i la Joana, on comença l’una i acaba l’altra. Investigàvem l’objecte, despertàvem la memòria, l’emoció que això suscitava en l’actriu. Investigàvem sobre materials, com els enfocàvem… Sempre des de l’òptica del joc.

Pablo: A més, jo, actualment, em trobo immers en una batalla personal per recuperar la paraula en el teatre. Per diferents motius, sobretot per culpa del cinema, al teatre se li ha escapçat un dels recursos més importants de totes les èpoques. Shakespeare és paraula. Els grecs són paraula. Amb la paraula es genera tot, l’acció, la sang, la violència, l’amor… Coses considerades obscenes, que no podien passar dalt de l’escenari (havien de passar ob skene). Aquest tipus de treball cal construir-lo des de la consciència absoluta de l’actor dins de l’espai que ocupa. La seva capacitat de construir l’espai amb el cos, amb els ulls, amb l’olfacte, amb tot el seu ésser, és la que aconseguirà mostrar, transmetre aquest mateix espai als espectadors. És l’efecte de les “cèl•lules mirall” que fan que quan veus un actor vivint un espai molt definit, la imatge d’aquest espai t’arriba nítida i clara.

????????????????????????????????????

Imagino un treball de perfeccionament molt intens.

Ester: I tant! Una cosa que ens ha permès treballar d’aquesta manera és no haver-nos de preocupar de la data d’estrena, no tenir pressa i centrar-no només en el treball i aconseguir el resultat que desitjàvem.

Pablo: En efecte, una de les primeres coses que li vaig comentar al principi és que començaríem a treballar i acabaríem quan acabéssim, no quan ens ho imposés un calendari. Si ens haguéssim centrat només en un resultat públic, en complir amb una agenda…

Ester: No hauríem arribat on hem arribat.

Per què creieu que aquesta és una obra necessària? Què n’extreu la gent que ve a veure-la?

Pablo: Aporta dues coses especialment importants. La primera és que és un espectacle que ens parla des de la puresa, i tots en tenim necessitat. La segona és que no fa cap concessió a la simplicitat. És un espectacle transparent, però que és poesia pura. I això la gent ho gaudeix i ho demana. La puresa és poesia. I la poesia és cultura. La cultura és un espai infinit en el que caben tota mena d’aventures. I això es la Joana.

Ester: Tinc la sensació que, en el món en el que vivim, ens manca il•lusió per la vida. La Joana és recuperar la il•lusió de la infantesa, la puresa innocent de la qual parlava en Pablo. Quan es produeix la comunió entre espectador i obra, podem parlar d’autèntica catarsi. Veure aquesta obra és entendre la necessitat de quelcom pur i bonic que et faci recuperar l’infant que tots portem dins.

Tots portem una Joana dins?

Pablo: Jo la porto. I crec que la resta de l’equip també. És cert que som quatre persones especialment sensibles, però estic convençut que fins i tot la bèstia més bèstia pot ser aplacada amb la força del pensament. Un pensament que és amor, amor panteista i transparent, amor a totes les coses.

Ester: Això resum molt bé l’experiència d’aquest obra. És una obra que hem fet amb entrega, amb amor. Li hem donat amor a aquest projecte i el projecte ens l’ha tornat de mil maneres diferents.

Aquesta és una obra imaginativa, arriscada. Es veuen poques propostes teatrals d’aquest tipus, que busquin aquesta seriositat en la realització. Creieu que el Teatre està en crisi? Ens hem aburgesat? Fa falta un revulsiu per cercar cotes més elevades?

Ester: Crec que és necessari un canvi en el model de producció. Hem d’obrir els ulls cap a altres coses, cap a altres fronteres i no mirar-nos tant el melic.

Pablo: Durant les últimes dècades he vist com es destruïa el teatre en aquest país amb uns sistemes de producció absolutament delirants. Jo m’he criat sota la influència escènica del teatre independent que era una necessitat d’obrir els ulls i absorbir la cultura de fora. Això tampoc era real, era la necessita fruit d’una dictadura, d’un tancament innegable. Necessitàvem tornar a situar-nos en el mapa. Venen els anys vuitanta, anys d’investigació teatral, de descoberta… I després arriben els noranta, quan ens posem a produir de debò amb uns models de producció que són de les pitjors coses que han passat a aquest país. El desastre comença directament després de l’any 92 i es formalitza amb l’expulsió de Flotats i la mort del Montanyès. S’ha imposat el model privat en el que prima el nombre d’espectadors, les entrades i sortides comptables, un star sistem absolutament equivocat i ridícul que es basa una mala televisió. És un error, un model de màrqueting, anti-artístic, remenat per unes mans titàniques i cruels que tots coneixem. No te una fàcil solució. Fins que no s’entengui que la cultura no pot passar per una política de cinc minuts, a quatre anys vista, fins que no entenguem que la cultura és diversa i imprescindible en totes les seves branques (text, musical, infantil…) res d’això canviarà. Mentrestant el teatre navega entre la imbecilitat i l’estupidesa.

Ester. Tu has acabat la carrera aquest any. Per què una metgessa s’endinsa en el món del teatre? No serà pel sou!

Ester: No, pel sou no és (riures). De fet continuo treballant com a metge per sustentar-me. Jo em moc per il•lusió. El mateix que passa amb el sistema teatral passa en el sistema sanitari. És un tòpic creure que dins el món de la medicina ens guanyem molt bé la vida. Actualment, el sistema sanitari es mou molt per les xifres. I, per mi, els pacients no són números, són persones. Tenia dos opcions: o cercava maneres mes altruistes d’exercir la meva feina com a metge, o buscava una altra cosa que em motivés, que m’injectés aquesta il•lusió que jo necessito com l’aire. Vaig entrar a Eòlia, una escola des de la qual, ho he de dir, se’ns dona un suport immens. Hi ha un ambient molt familiar i sempre s’han preocupat de donar-nos accés als millor professionals i tots els instruments i ànims necessaris per progressar en un món tant complicat com aquest. Vaig conèixer en Pablo Ley, aquest gran home que sempre consideraré el meu mestre…

Pablo: Em diu gran perquè faig 1m93 (riures).

Ester: I em vaig enganxar a aquest món de la direcció i la dramatúrgia escènica.

Pablo. Digues-me un somni. Què t’agradaria fer ara mateix? Un projecte. Una carta als reis.

Pablo: Ara mateix jo seria feliç amb la possibilitat de tenir un espai on treballar, on investigar, podent contractar de debò els equips, amb gent de totes les procedències, amb gent que tingui il•lusió per generar noves idees. La possibilitat d’investigar el teatre, el teatre sense res, despullat, però mitjançant un treball que faci l’actor poderós, un treball exhaustiu sobre l’essència del teatre. Res experimental, res estrany. Simplement, un treball aprofundit i rigorós. Hem de fer que el públic es desenvolupi a través de teatre contemporani acollidor, catàrtic. Si em donessin això, un espai i la possibilitat de treballar contínuament amb professionals en aquesta línia d’investigació… Això seria la màxima felicitat.

I a tu, Ester? Què t’agradaria dirigir?

Ester: Havent descobert aquesta manera de treballar, crec que també aniria per aquí. Vaig estar l’any passat a l’Odin Teatret i l’Eugenio Barba i el seu equip es poden estar dos i tres anys treballant en un espectacle. Investigant. No és un projecte en concret, el que m’interessa, sinó poder tenir processos creatius com aquest, sens dates límit, només… Descobrir.

Un consell a les noves generacions?

Pablo: Que es preocupin sincerament què és el que volen i que lluiten amb totes les forces per aconseguir-ho. Sinceritat cap a un mateix. No hi ha cap camí dolent, no hi ha teatre dolent, només teatre mal fet.

Ester: Jo crec en el treball. En la gent disposada a treballar i a aprendre, amb la ment oberta. S’ha de treballar molt, s’ha de llegir molt. Un s’ha de cultivar en tots els camps possibles. Treball. Sobretot, treball.

Apago la gravadora. Ambdós miren el rellotge. La funció és a punt de començar. Em donen les gracies. Un somriure. Un petó. Se’n van. Dos professionals que acaben d’estrenar una obra fantàstica.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies