Al llarg de molts anys de filmografia i mentre creixiem amb les seves pel.lícules, hem anat descobrint diferents facetes del director Steven Spielberg. A una d’elles sempre se l’ha acusat de resultar massa bonista, infantil i fins i tot cursi. Però ni tan sols a aquesta cara del realitzador que ens ha deixat grans clàssics del cinema, se li pot negar la seva gran capacitat per conectar amb les emocions humanes. En aquesta vessant situem “Mi amigo el gigante”, el darrer film del rey Midas de Hollywood que avui aterra a la cartellera.
L’escriptor anglès Roald Dahl, autor d’altres clàssics com “Charlie i la fàbrica de xocolata”, ”Matilda” o “James i el préssec gegant” és qui li serveix la història del seu llibre “El gran gigante bonachón” al Spielberg més nen. I aquest l’agafa com un trajo que li va perfectament a mida.
A “Mi amigo el gigante”, que ja va tenir una adaptació en dibuixos animats al 1989, la historia de Dahl cobra vida amb una mescla de personatges de carn i ossos i de la màgia dels efectes més moderns. La seva petita protagonista és la Sophia (Ruby Barnhill), una nena que viu en un orfanat on no se sent gaire adaptada. Una nit, mirant per la finestra, veu un gegant (Mark Rylance) caçador de somnis que, per por a que ella delati la seva existència, decideix segrestar-la i emportar-se-la a la terra dels gegants. La relació entre els dos anirà evolucionant des de la desconfiança inicial fins a una estreta amistat. I entremig s’hauran d’enfrontar a un grup de gegants no tant bons com el nou amic de la Sophia, una missió en la que arribaran a involucrar a la mateixa Reina (Penelope Wilton).
La trama, plena de gegants bons i dolents, de bromes sense malicia, somnis màgics i nenes innocents, no dóna peu a gaires capes de lectura. El què veiem és un conte infantil i carregat de tendresa, sense pretensions de que els adults hi puguin descobrir res més que el que connecti amb el seu propi infant interior.
Però qui hi ha darrera la càmera és Steven Spielberg i això eleva ben amunt la qualitat fílmica de “Mi amigo el gigante”. La combinació de plans, com treu partit a la proporció entre els tamanys diferents dels elements de la pel.lícula o la coreografia d’algunes escenes com aquella en la que el gegant avança ocultant-se del ulls dels humans són francament notables. També l’ús que fa dels efectes especials per realçar la màgia del que explica sense semblar exageradament artificiós.
El màxim exponent n’és el gegant, versió digitalitzada de l’actor Mark Rylance (que sembla que solidifica la seva relació amb Spielberg amb qui va treballar a “El puente de los espías” i tornarà a fer-ho a “Ready Player One”). Integradíssim a la història, a estones fins i tot més que la nena protagonista, Rylance ens entrega un gegant càlid, emotiu i entranyable que roba el cor de la primera a la última aparició.
Dos pesos pesats més, el cinematògraf Janusz Kaminski desplegant una preciosa paleta de colors i sincronitzada combinació de llums i foscors, i John Williams aportant la seva infalible batuta a una altra emotiva partitura, acaben d’acolorir aquesta tendra aventura que cal veure amb ulls de nen.
Envía una resposta