Joana 2015: BATALLA CAMPAL

2016-07-08

10Valoració

L’estocada de la donzella

Una noieta es passeja innocent entre els records esparsos d’una joventut compartida. Aquí i allà, objectes que defineixen una generació, que ens catapulten a un passat més senzill, més ingenu, esperen amb una indiferència quasi inquietant. La noieta passeja i somriu. Somriu i recorda. Al fons, un músic agafa una guitarra elèctrica i calibra els amplificadors. Una veu pre-enregistrada ens demana la cortesia d’apagar mòbils i dispositius electrònics. L’espectacle és a punt de començar.

De sobte, abans que, com a públic, haguem agafat la postura d’espectador, la noieta es dirigeix a la dona que tinc al costat i comença a explicar la seva història. Amb simpatia, amb naturalitat, com dos velles amigues que es troben casualment. I la història s’estén a tota la sala, i els records es comparteixen i, sense saber com a passat, sense adonar-nos-en, hem viatjat dins l’imaginari del personatge i experimentem, en carn pròpia, la infància de la donzella. Estem atrapats dins d’un conte del qual no volem fugir. Unes ratlles de guix i andròmines i joguines velles tirades per terra és tot el que ha calgut per fer-nos caure dins del joc. Juguem. Tornem a ser nens. Com la noieta. Com la donzella. I la veiem jugar. I la veiem saltar i ballar. I la veiem riure i fer broma. I la veiem espantar-se quan sent les veus. I la veiem escoltar. I la veiem acceptar, amb l’idealisme propi dels nens, la titànica tasca d’acabar amb tots els mals del món. I ens commou.

“- Saps pintar el món?- pregunta la noieta al guitarrista.
– Ho puc provar”- respon el músic.

I els paisatges es dibuixen mitjançant la música, i les torres del castell s’alcen, i apareixen els patis d’armes i les escales i els enormes passadissos i realitzem que fa molta estona que les parets de la sala han deixat d’existir, suplantades per un llenç on germina la imaginació. Na Joana mostra la seva espasa de fusta i, quixotesca, jura solemnement lluitar contra les forces del mal que infecten el planeta. I ens alcem amb ella. I partim a la batalla contra els exèrcits infernals de la nostra societat. I veiem com la donzella lluita la batalla per la humanitat. I la veiem patir. I només és una nena envoltada de maldat. I volem rescatar-la i lluitar al seu costat. I plorem amb ràbia quan la cadira ens recorda la nostra condició de simples espectadors. I volem cridar-li: Corre! Ves-te’n! Salva’t! No ens mereixem que lluitis per nosaltres! Però la Donzella no fuig. I les muralles del mal s’alcen més altes que mai i… La resta, com se sol dir, és història.

Aquest és un espectacle meravellós. Una autèntica joia teatral. Tant el text com la direcció com, evidentment, la interpretació, ens recorden per què el teatre és l’art de la convenció i que no calen grans pressupostos, ni grans mitjans, ni escenografies obscenes, ni vestuaris d’alta costura, per entrar dins d’una història i sentir-la seva. Un monòleg de poc més d’una hora que conté un viatge etern i que evoca la temàtica del bé contra el mal, de la llum contra la foscor i que ens obliga a prendre partit.

La manera com la combinació de text, llum i música esculpeixen l’espai és del tot emocionant i denota un afecte, un perfeccionisme i una il•lusió a l’hora de treballar la obra de les quals podrien prendre bona nota altres produccions de més alta volada que han perdut el respecte pel Teatre. Aquí, L’actriu pren les regnes de l’espectacle i de l’espai, salta, crida, lluita i ho dóna tot a escena per implicar-nos i fer-nos viure la història. I ho aconsegueix des del primer moment.

La dramatúrgia còsmica i obnubilant de Pablo Ley, la direcció quirúrgica d’Ester Villamor, la dramatúrgia musical encisadora i perfecte de Javier Gamazo i una enorme Raquel Ferri en el rol de Joana, construeixen una perla ineludible d’aquest Grec.

Sens dubte, un imprescindible i una preciosa lliçó d’idealisme, coratge, entrega i professionalitat escènica que no pot ni ha de ser ignorada. Una part de mi sempre seguirà notant l’estocada de la Donzella. De lluny, sento una melodia en anglès. Com feia…?