Què determina a la dona? El gènere o el sexe? La societat o la biologia? Sense amagar les seves inclinacions polítiques, l’autora es pregunta si feminisme i socialisme són conceptes compatibles. En la recerca d’allò que és o pot ser una dona contemporània, també aflora la recerca d’allò que és ser humà avui dia.
Per fi arriba a la cartellera barcelonina una de les obres més importants (si no la que més) d’una autora clau dins del teatre britànic contemporani. Bé, no arriba ara, Top Girls va aterrar al Teatre Akadèmia el novembre passat, però des del 29 de juny i fins al 17 de juliol les cinc actrius que conformen el repartiment tornen a donar-ho tot sobre l’escenari per tal de donar vida a un dels millors textos britànics.
Marc Chornet, qui té un llarg recorregut com a director i adaptador, firma la traducció, adaptació i direcció del text de Caryl Churchill. La seva feina, més que correcte, dóna un toc original i innovador dins del mateix text, i la posada en escena en cada moment és perfecta per la situació que té lloc. Fins i tot la primera escena, una de les més interessants però difícils de portar de manera rítmica s’aconsegueix fer amena i atractiva per a l’espectador mitjà que s’acaba de trobar amb el teatre de finals del segle XX.
Del repartiment conforma per Alba José, Cristina López, Neus Pàmies, Maria Salarich i Ariadna Fígols, cal sobretot remarcar aquesta última. Tot i l’excel•lència general de totes les actrius, ella és qui destaca més per la seva versatilitat alhora que credibilitat i força a l’escenari. Omple les escenes en què apareix amb cada paraula i moviment tan ben pensats, coordinats i, sobretot, viscuts que enlluernen a l’audiència amb cada aparició. Sembla, efectivament, que sigui tres actrius diferents en els tres papers que interpreta.
L’última escena, un diàleg hipnotitzador entre la protagonista, la Marlene (interpretada per una també magnífica Neus Pàmies), i la seva germana Joyce (interpretada per la mateixa Fígols) mereix un punt a part. Amb unes actuacions pròpies del Nacional o el Lliure, aquestes dues actrius a l’alçada dels més alts, juguen a una partida d’escacs amb una violència escènica i una força rítmica que donen la sensació a l’espectador d’estar en un partit de tennis teatral.
Per als amants del teatre britànic, feminista o crític; o simplement per aquells a qui els agrada veure grans actrius interpretant grans papers, aquesta és la seva obra. Les joves components del repartiment són conscients de la importància que representa aquest text i l’interpreten amb el respecte que es mereix.
Envía una resposta