Un procés indignant
La nit és càlida. L’amfiteatre ple a vessar. Miro al meu voltant mentre busco la localitat assignada. És un lloc molt especial. Un vestigi d’altres temps, d’una altra manera de fer teatre. La nit és càlida. Al mig de l’escenari, una senzilla plataforma de fusta col•locada amb elegància, un primer moviment brillant en la seva simplicitat. Un repartiment prometedor. Una direcció que dóna garanties de qualitat. I un autor que no necessita presentació: Arthur Miller.
Sec amb impaciència. Sóc a la sisena fila, una posició de luxe en un espai com aquest. S’apaguen els focus i quedem sota la llum de la lluna. Adequat. La Salem de 1692 ens espera. És una nit càlida. Quatre noies ballen enmig del bosc. Juguen, experimenten, es despullen. Amb tant sols un zenital, Andrés Lima ens dibuixa un innocent aquelarre. Somric il•lusionat. Com deia, genialitat en la senzillesa, simplicitat en l’elegància. En Lluís Homar fa una presentació, exposant breument els antecedents de l’obra i el per què de la necessitat de Miller d’escriure quelcom semblant. La plataforma de fusta es complexifica quan li creixen tres parets, també de fusta, i veiem una típica casa de colons (un espai dramàtic que no deixarà d’evolucionar positivament al llarg de la funció.) Apareixen els personatges… i comença el meu martiri.
La manca de naturalitat de les primeres rèpliques em sobta. No és un autor per experimentar amb declamacions poc orgàniques. No. No és un estil intencionat a l’hora de dir el text. Són els actors. Passa la primera escena i començo a sentir una incomoditat que no vull reconèixer, s’obre camí un dubte al qual no vull donar veu… Encara. “Estan freds. –em dic- Els costa arrancar. Ho entenc. És un espai imponent… 2000 persones… No passa res. Tu, tranquil.” Però per molt que vulgui enganyar-me, per molt que vulgui negar la realitat, aquesta és i serà la que és. Durant les següents tres hores, assisteixo a unes interpretacions mediocres en el millor dels casos i d’autèntica vergonya aliena en la majoria. Vaig mirant i rellegint el programa de mà amb histèrica incredulitat. El repartiment és bo, em consta. Aleshores, com s’explica el que estic veient? Crits on hi hauria d’haver matisos, fredor on calia implicació, lentitud quan es necessitava dinamisme… Res. Res de res. Començo a empipar-me. Què està passant? Per què no ens fan arribar l’obra? Per què no ens la fan gaudir? Cap a l’últim terç de la representació, apareix l’Homar per aportar força a la història. Les immenses taules que duu a l’esquena fan que ens ofereixi una interpretació sòlida que, si bé no s’allunya de la zona de confort, com a mínim no descarrila tràgicament com les demés. Mentrestant, l’espai evoluciona amb notable mestratge. La posada en escena és bona, molt bona, excel•lentment concebuda i intento aferrar-m’hi com un nàufrag. La il•luminació és exquisida i es fon amb l’escenografia de manera quasi sensual. I els actors parlen i destrueixen un apartat tècnic tant ben executat. Durant la funció, en moments que res tenen de còmics, s’escapen alguns riures. És lamentable però comprensible. Una obra que parla sobre la injustícia, sobre la por col•lectiva, sobre les barbaritats que l’ésser humà és capaç de cometre quan es troba sota llunàtic l’influx dels seus racons més obscurs… Un text que demana a crits la identificació dels espectadors, l’horror com a sensació generalitzada i que, per culpa d’una feina mal feta, es converteix en una mena de comèdia. En efecte, privats de tot viatge, de tota empatia pels personatges, tant sols contemplem una sèrie de situacions anecdòtiques que impulsen el riure… o la indignació, en el meu cas. Vençut per la desil•lusió, intento, al menys, elaborar un diagnòstic que pugui explicar unes interpretacions tant nefastes. I l’explicació se m’escapa. Sembla autocomplaença, passotisme, desídia. No s’hi deixen la pell, no posen tot el que són, les seves entranyes, en el paper. No dignifiquen el meravellós espai escènic que ocupen. Aquesta és la paraula! Dignitat. No hi ha dignitat ni en el cos, ni en la veu, ni en l’energia. No hi ha dignitat en l’actitud. L’obra es fa llarga (extremadament llarga) i potser hauria calgut una bona dramatúrgia del text per accentuar el dinamisme i maquillar el fraseig buit dels actors. En resum, una amarga decepció que em costarà d’oblidar. Un potencial brillant que s’estimba per falta de ganes. Vull dir que m’ha agradat. De debò! Vull escriure una opinió favorable i signar-la davant dels jutges. Vull unir-me als altres feligresos en una lloança i posar-hi el meu nom. Però no puc. Seria una mentida. I, així, talment en John Proctor, refuso donar fals testimoni i em nego a acatar les ordres del tribunal davant la imatge de la forca de Salem. És un bon muntatge. Però no funciona. No ha estat una bona experiència. No s’ha fet bon teatre.
Envía una resposta