Demolición
6Valoració
Puntuació dels lectors: (1 Vot)
6.5

Jean-Marc Vallée, el director de “Dallas Buyers Club” i “Alma Salvaje” torna a les cartelleres amb “Demolition”, una de les seves pel.lícules sobre viatges vitals de personatges perduts en drames propis. En aquesta ocasió ha allistat al seu repartiment un Jake Gyllenhaal que també repeteix aquest tipus de personatge confús i desubicat que ja li resulta tant propi.

En Davis (Jake Gyllenhaal) és un exitós gestor d’inversions que perd la seva dona Julia (Heather Lind) en un accident de cotxe del que ell surt il.lès. El comportament d’en Davis després d’aquests fets, deixarà perplexos als seus sogres (Chris Cooper i Polly Draper) i tots els que el rodegen, que veuen com la seva reacció dista molt de ser normal. L’única via per la que el noi sembla expressar-se sincerament són les cartes que escriu al servei d’atenció al client d’una companyia de màquines de vending. A través d’aquestes missives a cor obert coneixerà una de les empleades de l’empresa, la Karen (Naomi Watts) i el seu fill Chris (Judah Lewis). Els dos es convertiran en partíceps del procés de deconstrucció i reconstrucció d’en Davis.

Amb aquesta trama de fons, “Demolition” esdevé un títol i història metàfora en la que un home incapaç de sentir les emocions considerades normals davant una tragèdia, es demoleix a sí mateix abans de poder tornar a renéixer. I ho fa traslladant aquest procés a neveres, electrodomèstics i fins i tot cases, que es dedica a desmuntar i demolir de forma compulsiva.

 

Demolition Jake Gyllenhaal Naomi Watts

I sí, en aquest sentit la metàfora funciona a la pel.lícula tot i tampoc ser extremadament original ni subtil (el propi protagonista ho diu en un dekls seus diàlegs). Però l’aposta repetitiva per aquest símil es converteix en problema quan la història no s’atreveix a aprofundir i ens deixa només amb la reacció exterior de Davis per empatitzar amb el seu drama. La bona interpretació de Gyllenhaal és pràcticament la única carta a la que ens deixa aferrar-nos “Demolition”, i depèn massa de fins a quin punt connectem amb la seva mirada perduda, el seu posat confús i les seves reaccions absurdes. Aquestes i les cartes que escriu a Karen són les úniques pincellades per intentar entendre un conjunt amb masses forats i fets inconexos.

Només si Gyllenhaal aconsegueix que connecteu amb ell la pel.lícula us podrà deixar satisfets. Del contrari em temo que no fareu vostre el seu viatge emocional, que pot acabar resultant tediós i incomprensible. Perquè de fet un ni tan sols acaba plenament convençut de fins a quin punt el que presencia són emocions genuines o una manipulació per part del protagonista o dels que han traçat la història.

Més quan Jean-Marc Vallée i el guió de Bryan Sipe afegeixen altres peces al film – una dona que ofega en la marihuana la insatisfacció d’una relació sense passió i un nen amb problemes d’identitat – i es decanten per un drama a estones francament depriment amb quasi nuls elements de distensió. Un to dramàtic que fins i tot se’ls escapa de les mans en el seu tram final, pel que fa als fets que afecten al personatge més jove de la trama.

 

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies