Amb “La veritat sobre Harry Quebert”, un thriller detectivesc màster en punts de girs narratius, vam descobrir Joël Dicker. Ara l’escriptor suís torna amb “El llibre dels Baltimore”, un melodrama on dissecciona la branca familiar del seu protagonista, els Goldman.
Si vau llegir “La veritat sobre Harry Quebert” coneixereu a Marcus Goldman, un jove escriptor d’èxit amb tendència furgar massa en les coses. Al “El llibre dels Baltimore” descobrirem més sobre la seva família. Se sabrà que havia dues branques dels Goldman: els Goldman de Baltimore i els Goldman de Montclair.
Els Goldman de Montclair, on neix en Marcus, són una família de classe mitjana normal i corrent. Els de Baltimore són molt diferents: tot els somriu, són uns triomfadors, viuen en una casa impressionant en un barri ric de la ciutat i irradien magnetisme per tots costats. En Marcus passa sempre el Nadal i l’estiu a casa dels tiets, que per a ell són la viva imatge de la felicitat. Però un dia, el dia del Drama com l’anomena ell, aquell món es fa miques per sempre més.
Vuit anys després del Drama, en Marcus Goldman decidirà resoldre un altre misteri més proper: la història de la seva família. ¿Què els va passar, realment, als Goldman de Baltimore?
Joël Dicker és un escriptor eficient, un gran constructor d’històries on el lector queda atrapat. El seu nou llibre és un totxot. 720 pàgines, de lletra grossa, que un cop s’agafa no es pot deixar anar i es llegeix en un no res. “La veritat sobre Harry Quebert” era un màster de com utilitzar el punt de gir i fer-nos anar a un lloc i a un altre enmig de la trama. “El llibre dels Baltimore”, en canvi, és una aplicació pràctica de com enganxar al lector amb un “cliffhanger”. Aquest “Drama” que plana en el trama des del primer moment i rere el qual es devoren pàgines i pàgines volent saber que és el que va passar.
Els seus Baltimore són entranyables i fascinadors, fins i tot en la decadència. El llibre té aquell aire del cinema nord-americà (i de moltes de les novel·les on s’hi van inspirar) dels 50-60. Melodrames familiars on tot sembla lluent i perfecte i, de mica en mica, es van desgranant les misèries interiors que els duran cap a l’autodestrucció. I ningú com Dicker per administrar la informació i el tempo narratiu i no deixar anar al lector fins la darrera pàgina.
Si sou dels molts a qui va agradar “La veritat de Harry Quebert”, no us podeu perdre aquest nou llibre del jove, però sobradament preparat, Dicker. Són diferents però segur que també el devorareu amb avidesa.
Envía una resposta