A Cero K, Delillo connecta l’eternitat amb la fi del món en una mena d’apocalipsis tranquil, un assot a l’integrisme tecnològic i la seva millor novel·la en dues dècades.
Al seu assaig Volverse público, el filòsof Boris Groys sosté que un món de disseny total, aquell que diu que habitem, és al seu temps un món d’absoluta sospita. D’aquí que, en general, predomini la tendència a creure només a aquells qui en representen el seu pitjor aspecte, la seva versió més monstruosa, i que en conseqüència acabem dubtant d’aquells qui pretenguin embellir la nostra realitat, postat que sabem, a més, que se sol fer a costa de la majoria. Això passa ara i d’una manera generalitzada des de la irrupció de les xarxes socials, i malgrat això n’hi ha qui porta algunes dècades sospitant, Don Delillo per exemple, titllat de paranoic en innumerables ocasiones (algú va arribar a dir d’ell que era el ‘xaman en cap de l’Escola Paranoica de la Ficció Americana’), escriptor que després de l’assassinat de Kennedy va començar a veure coses estranyes, va percebre que existia un espai inexplorat entre significants i significats i en allò va fixar la seva atenció, ho va fer abans que el món fos el d’avui, un món, diu Groys, de disseny total. I potser perquè Delillo va ser pioner en això, la seva literatura és lleugerament més vaporosa que la dels xamans actuals (avui s’empra el terme conspiranoic en comptes de l’altre), sens dubte menys encrespada, i és fàcil veure que sap alguna cosa més que la resta. A Cero K, la seva última novel·la i també la millor des de la publicació de Submundo ara fa vint anys, l’autor disfressa d’ucronia el que de fet és la nostra realitat, ho fa sense artificis ni conjures entre gèneres literaris, no és ciència ficció ni tampoc el contrari, s’assembla més a un inventari acurat d’allò que resta en aquell espai breu al que abans em referia, aquell que manté el nom separat de la cosa.
Explica la història Jeffrey Lockhart, jove escèptic i a l’atur a parts iguals. Una convulsa travessia carregada d’enllaços l’aterra al desert kazakh, on hi ha construït un complex científic amb més incògnites que solucions, un lloc sense cara on s’hi duu a terme un programa que permet criogenitzar aquells qui, trobant-se al final de la vida, pretengui tornar algun dia. Al Jeff l’espera el seu pare, el magnat Ross Lockhart, l’esposa del qual pateix una malaltia incurable i es disposa ja a penetrar en aquesta sala d’espera metafísica, un altre espai intermedi que aquí separa vida i mort sense ser una cosa ni l’altra. Ross és, d’altra banda, un dels principals inversors d’aquest projecte eternitzador i un adepte fervorós dels seus postulats. De forma magistral, Delillo estableix en endavant una connexió directa entre el lector i l’atordiment del jove narrador, que circula pels passadissos d’aquest indret emulant el recorregut sonàmbul d’aquell qui, trobant-se enmig d’un laberint, ni tan sols cerca la sortida. ‘La mort es un artefacte cultural, no una determinació estricta del que és humanament inevitable’. És un dels lemes dels homes de blanc que governen aquell espai. Però el Jeff recela de l’argumentari d’aquestes entitats uniformades de doctrina tecnològica; més encara quan descobreix que s’emporten també al seu pare, en perfecte estat físic. A aquells qui aprenen a jugar a ser Deu, no els calen pactes fàustics.
L’escriptura de Delillo, majoritàriament descriptiva, criogenitza el temps del lector i envaeix sense complexes aquest domini inconfusible del cinema que és la suspensió. En comptes de narrar, l’autor descobreix -ho fa amb suma curiositat- l’univers que ell mateix procura; i hom percep aquesta mateixa innocència en els seus personatges. Individus sobrepassats per alguna cosa superior, per les imatges, que empetiteixen a aquells qui en el seu impacte hi troben la petjada inconfusible de la veritat. A la resta, sempre els quedarà la sospita.
Envía una resposta