Expediente Warren: El caso Enfield
7Valoració
Puntuació dels lectors: (3 Vots)
6.9

El director malai James Wan, artífex de Saw (2004) i Insidious (2011), torna amb la seqüela d’Expediente Warren (2013), el film que el posicionà com a mestre del cinema de terror modern. Expediente Warren: El caso Enfield narra novament una investigació real del matrimoni Warren, cèlebre parella de parapsicòlegs nord-americans, que en aquesta ocasió viatja a Enfield, a les afores de Londres, per a fer front a un famós cas de poltergeist i possessió demoníaca.

Ambientada set anys després el primer Expedient, ara una família humil, formada per una mare separada i els seus quatre fills, es assetjada per una presència que reclama la casa a la que hi viuen, tornant-se cada cop més visible i violenta, i Ed i Lorraine hauran d’investigar la veracitat dels fets. Expediente Warren: El caso Enfield no innova ni ofereix res de nou a l’espectador, sinó que exprimeix al màxim les possibilitats de la seva història. Amb menys poder d’insinuació que la seva predecessora i una segona hora menys destacable que la primera, el nou film de Wan està per sobre de la mitja dins la producció nord-americana contemporània de terror.

La realització de Wan, dinàmica i immersiva, amb un bon ús dels tràvelings i una ideal selecció dels enquadraments, aporta una gran força expressiva a les imatges. La direcció artística, la banda sonora i el disseny de so contribueixen a recrear amb gran encert l’escenari dels anys 70 en el que es desenvolupa l’acció i, com ja passava a Expediente Warren, a dotar-lo d’una tensa i desconcertant atmosfera. També a aquesta continuació la fotografia corre a càrrec de Don Burgess. A la seva lúgubre composició és particularment interessant el joc d’ombres que realitza, fonamental a l’hora d’elaborar les escenes més terrorífiques.

Expediente Warren: El caso Enfield

La lúcida posada en escena té reminiscències de clàssics de terror de l’època, com L’exorcista (1975), Al final de la escalera (1980) i El replandor  i, com a elles, els ensurts, per previsibles que siguin, funcionen. Durant tot el primer acte i bona part del segon, on hi ha un bon grapat d’escenes memorables (des d’aquí demano una pel·lícula pròpia per a “The Crooked Man”, dirigida per James Wan, per suposat). Llàstima que la història perd interès a la seva part central, potser llastada per l’absència del col·laborador habitual de Wan al guió, Leigh Whannell, i la resolució de la història és bastant rutinària.

En quant als actors, Vera Farmiga torna a estar fantàstica com a Lorraine Warren. Al seu costat, Patrick Wilson no desentona encara que es troba a faltar algun matis més a la seva composició. A més, la seva actuació no es beneficia de la fluixa trama relativa al matrimoni Warren, conservadora, plena de llocs comuns i d’algunes escenes intranscendents. La resta d’intèrprets fan un gran treball en els seus papers secundaris, especialment Madison Wolfe, la revelació del film, amb la seva interpretació de la nena posseïda, en la línia de Linda Blair.

En definitiva, Expediente Warren: El caso Enfield és un nou pas en la tasca de James Wan de revisitar el gènere des de les seves formes més clàssiques, amb un exercici d’estil pertorbador. Esperem que trigui poc a arribar el següent cas (Amityville?) dels Warren. Si està al nivell de les dues primeres pel·lícules ens trobarem davant una de les millors sagues de terror de les darreres dècades.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies