No hi ha res, si ets amant del cinema de terror, com seure a la teva butaca i deixar que t’espantin. Posseïts, dimonis, exorcismes, monstres, fantasmes, cases i nines maleïdes… el reguitzell d’opcions per fer-te botar del seient no s’acaba mai. Aquesta setmana que s’estrena la segona pel·lícula dels “Expedients Warren” fem un repàs… Què ens espanta a la Finestra?
El exorcista
Potser ara, que ja estem més curtits, “El exorcista” ja no es veu com una de les pel·lícules més terrorífiques, però al 1973, l’any que es va estrenar, va causar impacte. Adaptant la novel·la homònima de William Peter Blatty i amb la banda sonora de Mike Oldfield que se’t clava al cervell, va sentar precedent. A partir de llavors exorcismes, gent dormint un metre sobre el llit i les babes verdes de la possessió es van convertir en ordre del dia.
Psicosis
Els ensurts en blanc i negre són diferents. Més elegants, si voleu. Sense sang vermella, s’havia de ser un mestre per aconseguir inquietar l’espectador i fer-lo botar del seient. I si parlem de mestres, hem de parlar d’Alfred Hitchcock. Escenes com la de la dutxa a “Psicosis” no s’obliden fàcilment. Tampoc personatges com Norman Bates, el primer “serial killer” per molts de nosaltres.
Poltergeist
El cinema de terror dels 80 sens dubte està marcat per Poltergeist, dirigida per Tobe Hooper, director a la vegada de La matanza de Texas i curiosament a més a més el primer gran èxit d’Spielberg com a productor. Un famós televisor, una mèdium espiritual de mida baixa i una nena petita de cabell ros que ens anunciava que “ells ja són aquí” són les imatges típiques de la pel·lícula impossible d’oblidar.
REC
Jaume Balagueró i Paco Plaza van inaugurar la nissaga de REC l’any 2007 i van fer-ho amb èxit. Rodada des d’un punt de vista naturalista i com a fals documental, REC és l’enregistrament d’una periodista (Manuela Velasco) que assisteix amb un càmara a passar una nit amb el cos de bombers de Barcelona. El cos rep un avís per acudir a un edifici de la ciutat en el què estan passant successos estranys. I a partir d’aquí, ensurt darrere ensurt… com demostra el vídeo de les reaccions del públic durant la projecció de la pel•lícula.
Evil Dead
“Evil Dead”, rodada per Sam Raimi al 1981 i posteriorment realitzada de nou per Fede Alvarez al 2013, és un dels films de terror amb més mal rotllo per minut. Des del seu impactant inici fins al seu sanguinari final passant per la cantarella del “We’re gonna get you”, és d’aquelles pel.lícules que no et deixen dormir tranquil i segur que et tenen allunyat de sòtans i cabanes al bosc una temporada. Perque què hi pot haver pitjor que acabar enfrontat als teus propis amics posseïts per un dimoni a base de destrals, serres mecàniques o pistoles de claus?
La mano que mece la cuna
No només les pel·lícules de terror sagnant ens han fet agarrar-nos a les nostres butaques. A finals dels 80 i principis dels 90 una onada de pel·lícules de suspens va afermar les bases del thriller psicològic de psicópatas més enllà d’Hannibal Lecter. Des de “Atracción fatal” a “Mujer Blanca Soltera Busca…”, “Dormint amb el seu enemic”, “El bon fill”, o “La mano que mece la cuna”, en la que Rebecca de Mornay feia de les seves com a desequilibrada mainadera. Quina por! El pols ferm del director Curtis Hanson, anys abans de “L.A.Confidential”, va aconseguir algunes seqüències brillants i plenes de sobresalts.
The Ring
Fa uns anys el cinema asiàtic i els corresponents remakes nordamericans van omplir les pantalles amb una nova presencia malèvola: noies blanques amb llargues melenes negres que sense dir paraula es dedicaven a atormentar i matar implacablement les seves víctimes. Un mal amb el que no es pot raonar i del que no es pot fugir. Una de les més icòniques fou Samara, la nena a la que havien deixat per morta dins d’un pou i que des de les imatges d’una cinta de vídeo aconseguia arrossegar-se fins al món real a la japonesa Ringu (Hideo Nakata, 1998) o l’americana The Ring (Gore Verbinski, 2002).
El resplandor
La versió que va fer Stanley Kubrick de l’obra de King no va ser del gust de l’autor: massa canvis i interpretacions molt particulars dels temes que la novel·la tractava allunyaven els dos productes. No obstant això, “El resplandor” fílmic era una pel·lícula molt potent, amb imatges molt torbadores i moments de terror i d’intriga. També amb algunes coses una mica més ridícules, sobretot si veiem la pel·lícula en castellà amb el seu polèmic doblatge. Ens quedem amb l’escena del tricicle, molt present en els malsons de molts i que va alterar la percepció que teníem dels passadissos dels hotels.
La profecía
Richard Donner signa una de les pel·lícules de terror més desassossegants del cinema clàssic. Al costat de “El exorcista” i “La semilla del diablo” formen un conjunt que va marcar les pors de tota una generació. En aquest cas, l’Anticrist és el protagonista en la forma d’un nen. No es pot ser més provocador. La música de Goldsmith també ajudava a que cada escena, que fugia dels esglais efectistes, aconseguís el seu propòsit: deixar-nos pegats a la butaca. Aquí la mort del pare Brennan però podríem haver posat tantes que li hauríem dedicat tot l’article.
Arrossega’m a l’infern
L’any 2009 Sam Raimi tornava al gènere que l’havia vist néixer amb “Arrossega’m a l’infern“. La pel·lícula conserva aquell punt àcid de peta-Z tan característic de films com “Possessió infernal“, “L’exèrcit de les tenebres“ o “Clínicament morta“, però servit amb un nou envàs renovat, i un contingut únic. Crits i rialles a parts iguales, gràcies a l’humor a base de sang, fetge i “blandiblú” de Raimi. Amb un grapat d’escenes pintoresques, impactants, enginyoses i memorables com “la del cotxe i l’anciana”, “la del nas rajant sang”, “la del pastís de granja”, “la de l’enclusa estil ACME”, i les animalades: “la de la mosca”, “la del gatet” i “la de la cabra”. Si l’heu vista segur que us venen al cap de seguida.
Envía una resposta